Obituari del Dr. Albert Torras

Per: Albert Botey

A finals de juny va traspassar l’Albert Torras Rabasa, i el que ara el substitueix com a secretari d’aquesta associació de metges jubilats em va demanar que li fes un petit homenatge del que fins ara havia exercit aquest càrrec des de la seva fundació. He de dir que tots tres som de la mateixa promoció però amb la particularitat de que, a més a més, jo he sigut company d’ell després de la graduació com tots vosaltres ja sabeu.

Si haig de resumir el recordatori com un petit homenatge de l’ Albert Torras Rabasa els hi diré que va ser un home d’equip.

Va començar la carrera a l’any 1962 a la nostra Facultat, i durant els primers anys d’estudiant no ens vam relacionar gaire suposo que era degut a que jo era de la lletra B i ell era de la T. Tot anava per ordre d’alfabet. A quart de carrera vam entra d’interns a la sala de dones de la Clínica Mèdica B del Prof. Máximo Soriano, i partir d’aleshores ja sempre hem anat i compartit la vida professional junts. Aleshores, a més d’ocupar-nos de dos llits de la Sala, havíem de fer guàrdies a Urgències, que a Medicina estaven repartides entre les tres Mèdiques. Cada Mèdica tenia dos equips (sala d’homes i sala de dones) i les feien un metge recent acabat junt amb estudiants dels últims cursos de carrera, En el nostre cas el Cap de Guàrdia era en Dr. Joan Ramón Malagelada. Allà va començar en realitat la nostra amistat. Les Urgències no eren com ara, i entre malalt i malalt hi havia molts moments que ens explicàvem les nostres vides. Ell era del barri de Gràcia i a casa seva tenien una casa de fotografia i de veritat que d’això hi entenia bastant, a la vegada mostrava molt d’interès per tot el que hi intervenia una “màquineta”. Recordo que quan ja érem dels últims cursos ens van portar, durant una guàrdia el primer respirador a Urgències de Medicina, un Bennett molt primitiu ja que tot estava manat per la pressió (no pel volum), i ell es va passar tota la Guàrdia llegint i posant en marxa el respirador mentre els demés anaven visitant els malalts. Recordo també que més d’una vegada havia d’anar a explicar als altres equips de Guàrdia d’altres mèdiques com funcionava aquell respirador.

Es va casar aviat, recent llicenciat, amb la infermera Mª Pilar Isla amb la que ha tingut tres fills, i malgrat el seu entusiasme professional cap dels quals va escollir la carrera de Medicina.

Bé, es va llicenciar el 1970, i al entrar una nova remesa d’estudiants, l’aleshores cap de la Sala de Dones (el Dr. Francesc Cavallé) ens va agafar a tots dos i ens va dir que el Dr. Lluis Revert Torrelles (professor adjunt a la càtedra) buscava dos metges recent acabats per a fer de Residents (aleshores no existien els MIR) a la nova Unitat que estava muntant per incorporar-nos el que poc després seria el Servei de Nefrologia però en aquell moment és deia “Unitat de ronyó artificial i Regulació Humoral”.

Recordo que ens vàrem mirar i vàrem pensar que no en sabíem pas res de ronyó. En aquell temps era molt important l’anatomia patològica per el diagnòstic de les malalties, pel que per les tardes, un cop acabada les tasques assistencials, nosaltres pujàvem al laboratori del 5è pis de la Mèdica B i miràvem pel microscòpic els vidres de biòpsies renals que el Dr. A. Darnell tenia catalogades per diagnòstics. Recordo també que al començament, no teníem contracte amb l’Hospital i a fi de mes el Dr. Lluis Revert ens deia que ja podíem passar per l’Administració i ens entregaven un sobre de color beix amb 8.000 de les antigues pessetes. Érem els dos Alberts, en contraposició als dos metges de la promoció anterior de Soriano que s’havien incorporat a aquella Unitat que es deien Eduard (dos Eduards).

Va ser a l’any 1972, quan el Clínic deixa de ser un hospital dirigit per càtedres i passa a ser un Hospital d’Especialitats, i aleshores signa (millor dit signem) el primer contracta laboral amb l’Hospital Clínic amb la categoria de resident oficial i dos anys més tard passem a ser metges de plantilla del Servei de Nefrologia (total érem vuit). Recordeu que us he explicat que junt a la fotografia que l’hi venia de família, tenia una gran afició a nous dispositius, doncs al 1974, l’Albert Torras posa en marxa per primer cop al Clínic i a Espanya, la tècnica de la microscòpia per immunofluorescència. Uns tres anys més tard (1977), obté el doctorat per la Universitat de Barcelona amb la tesi: “Contribución de la inmunofluorecencia al estudio de las nefropatias glomerulares”.

Al 1978, al ser reconeguda la Nefrologia com especialitat mèdica, com la Cardiologia o la Urologia, obté el títol d’especialista en nefrologia. I un any més tard entra a la Facultat de Medicina com Professor Associat Mèdic d’Universitat. I va ser al 1985 que obté una plaça de Professor Titular de Medicina per la U.B., alternant les classes als estudiants amb la seva tasca assistencial.

Mai deixa el Servei de Nefrologia amb diverses tasques assistencials. El Dr. Lluis Revert instal·la al Servei un microscòpic electrònic i qui sinó l’havia de posar en marxa: el Dr. A. Torras. No us podeu imaginar la quantitat d’hores i hores que es passava davant d’aquell microscòpic, fent fotografies de les biòpsies renals. Els diagnòstics per m/o no els feia ell però tenia moltes vegades la última paraula amb el seu diagnòstic per immuno i/o microscòpia electrònica. Així completava la seva tasca assistencial amb la publicació d’un 90 articles, la majoria en el camp de l’anatomia patològica, les malalties renals sistèmiques i el transplantament renal. Va ser nombrat metge Consultor de Nefrologia el 1998, i Cap de Secció un any més tard.

Sempre va estar vinculat a la Universitat, no sols per la seves tasques docents, sinó que va assumir diverses responsabilitats administratives: secretari del Departament de Medicina (1988-1994),  Cap d’Estudis de Medicina (2003-2008), Vicedegà Acadèmic de Medicina (2008-2015). Al 2011, obté l’habilitació per Catedràtic de Medicina, i després de la jubilació obté del 2015 al 2018 Professor Emèrit de la Universitat. La seva preocupació per la docència també es veu reflectida en el Premi a la excel·lència professional en la categoria d’ensenyament per part del COMB a l’any 2006.

Ja jubilat, continua vinculat amb el Clínic participant activament en la creació de l’Associació de Metges Jubilats de l’Hospital Clínic, en la qual assumirà la funció de secretari, organitzant les funcions pròpies del càrrec i fent d’enllaç amb la direcció de l’hospital. A la vegada participa en la creació d’una pàgina web com a eina útil de cohesió entre els associats.

Però tot això, per a mi personalment, té un valor relatiu ja que l’Albert era molt més: era un bon amic, millor company, molt responsable i sobre tot una gran persona. El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”… doncs això que et puguem recordar molt anys amic Albert.

Albert Botey

Obituari de la Dra. Assumpció Cuchí Broquetas

Se nos ha ido una muy buena amiga, una gran profesional y compañera, la doctora Asunción Cuchí Broquetas.

La Dra. Cuchí ha sido una mujer pionera y precursora de su tiempo. Estudió Enfermería y, como su vocación era intensa, continuó los estudios de Medicina, dedicándose a esta especialidad tan maravillosa que es la Otorrinolaringología. Siempre estaba dispuesta a escuchar, aconsejar y ayudar cuando fuera necesario.

A lo largo de su dilatada vida profesional tocó todos los aspectos posibles: la asistencia, la investigación y la docencia, habiendo sido profesora titular y maestra de varias generaciones de otorrinolaringólogos, y todos la recordamos con aprecio y cariño. Aparte de su gran esfuerzo y mérito profesionales, no dejó nunca de lado su dedicación a la familia, siempre presente y eje central de su vida, especialmente su marido Carlos y sus hijos y nietos.

Un abrazo muy fuerte para todos ellos y un abrazo muy fuerte para ti Asunción, descansa en paz con todo el amor de los que te queremos.

Servicio de Otorrinolaringología
Hospital Clínic de Barcelona

Dra. Assumpció Cuchí Broquetas

OBITUARI DEL DOCTOR AMADEU BETRIU GIBERT

El dia 30 de juliol d’enguany va morir el Dr. Amadeu Betriu com a conseqüència d’una malaltia neoplàsica que va suportar amb estoïcisme i dignitat durant els últims mesos.

El Dr. Betriu va ser durant 40 anys una peça clau del servei de Cardiologia de l’Hospital Clínic. Abans havia estat un estudiant brillant, i durant els tres últims anys de carrera es intern de la Clínica Mèdica C del professor Gibert Queraltó. Allí se li desvetlla la vocació per la cardiologia, i decideix desprès d’acabar la carrera el 1965, marxar a l’estranger per adquirir una formació de primer nivell.

Quan l’Hospital Clínic es reestructura com un hospital organitzat per serveis d’especialitat, el que ha estat nomenat cap del nou servei de Cardiologia, el Dr. Paco Navarro,  el reclama per integrar-se com a responsable de la secció d’Hemodinàmica en el nou servei. El Dr. Betriu arriba acompanyat del seu amic valencià, Gines Sanz, amb qui s’ha format a l’Instituto de Cardiologia de Mèxico i a Toronto, que ha sigut contractat per l’hospital com a responsable de la Unitat Coronaria, i contribuirà d’una manera notable a l’expansió del servei de Cardiologia, que es convertirà en un dels millors del país.

El Dr. Betriu ha destacat per la seva capacitat de treball i pel seu rigor acadèmic. Entre les seves publicacions destaca la que fa referència als elements pronòstics de l’infart agut de miocardi, que ha representat un punt d’inflexió en el tractament modern d’aquesta malaltia. Els seus mèrits acadèmics van determinar que fos professor titular de medicina per la Universitat de Barcelona, i desprès de la seva jubilació professor emèrit.

Home sempre d’aspecte impecable, mudat, de tracte amistós i conversador amable, es mostrava sempre  interessat pel país, per la seva política i pel seu Barça.  Els seus amics i els seus malalts l’enyoraran.

 

Miquel Bruguera Cortada

Obituari del Dr. Albert Torras Rabasa

Per: Miquel Bruguera i Cortada

El dia 27 de juny ens va deixar l’Albert Torras, desprès d’un any de lluitar amb gran estoïcisme contra un càncer de colon i les seves metàstasis.

La malaltia i la mort de l’Albert han estat un exemple d’integritat i de dignitat. En cap moment va perdre l’ànim, mai va mostrar la seva desil·lusió per l’adveniment d’una malaltia que no podria superar, va tenir davant la seva família i els seus amics una actitud resistent, seguint actiu fins que la malaltia no li va permetre. D’aquesta manera s’ha interromput una vida dedicada a la medicina i a la vida acadèmica, entregat a l’Hospital Clínic i a la Facultat de Medicina de la UB.

L’Albert Torras ha sigut un home entusiasta, enèrgic, entregat  i summament responsable. Comença la carrera l’any 1963. Quan arriba al període clínic entra com alumne intern a la càtedra del professor Soriano, on descobreix la figura del Dr. Lluis Revert, professor adjunt de la càtedra, i un home d’una personalitat carismàtica, que l’incorpora al seu nucli de deixebles, amb els que crearà el primer servei de Nefrologia de l’Hospital Clínic, l’any 1972, quan es produeix la transformació del Clínic en un hospital d’especialitats.

L’Albert Torras no deixarà mai el servei de Nefrologia, on arribarà a ser consultor sènior i cap de secció, haurà fet una notable tasca de recerca amb un total de 90 articles en revistes d’impacte, i haurà fet carrera acadèmica, primer com a professor titular  i desprès com a catedràtic de medicina. L’Albert es sent compromès amb la seva Facultat de Medicina, i assumeix diverses responsabilitats que exercirà amb dedicació i competència.

Quan li arriba l’edat de jubilació, segueix vinculat amb l’Hospital i participa activament en la creació de l’Associació de Metges Jubilats del Clínic, en la que assumirà la funció de secretari , organitzant les activitats pròpies, fent d’enllaç amb la direcció de l’hospital i creant una pàgina web, que és una eina de cohesió entre els associats.

L’Albert va tenir una vida plena com a metge, com a educador, com a company i sobre tot com a pare de família. Ha estat un home generós, empàtic i amb un alt sentit de la responsabilitat. Estimat pels seus col·legues, va ser distingit amb el premi a l’Excel·lència Professional del COMB l’any 2006.

Els que t’hem conegut t’enyorarem sempre i en mantindrem en la nostra memòria.