Obituari del Dr. Emilio Canalís Arrayàs

Profesor Titular i Especialista en Cirigía Torácica. Universitat Rovira i Virgili | URV · Joan XXIII

El 14 de Julio, falleció el Dr. Emili Canalís, cirujano torácico, cuya vida profesional estuvo muy vinculada al Hospital Clínic.

Nacido en Barcelona en 1955, estudió medicina en la Universidad de Barcelona donde obtuvo la licenciatura en el año 1978.

Inició su carrera profesional en 1979 como residente de Cirugía Torácica en el Hospital Clínic, en el servicio dirigido por Profesor J.Sanchez- LLoret. Terminada la residencia MIR, se incorporó como médico adjunto al Hospital “Virgen de Covadonga” de Oviedo (Asturias). Desde allí continuó su formación con estancias en centros de Canada y Estados Unidos enfocadas a su línea de interés que por entonces era el Trasplante pulmonar, que se había realizado en el Toronto General Hospital por primera vez en el año 1983. Tras defender su Tesis Doctoral en la UB en 1987, obtuvo la plaza de Jefe de Servicio de Cirugía Torácica del hospital de Cruces (Baracaldo), consiguiendo que este Servicio fuera acreditado para la docencia de residentes MIR de la especialidad.

En 1991 regresó al Hospital Clínic de Barcelona, sustituyendo al querido Profesor Emilio Letang, por aquel entonces Jefe de Sección, que había fallecido prematuramente tras una larga enfermedad. Desempeñó entonces las funciones de Jefe de Sección y Profesor Titular. El hecho de que el Profesor Sanchez Lloret  Jefe de Servicio fuese nombrado Jefe de Departamento hizo que el Dr.Canalís dejara la Jefatura de Sección del Servicio de cirugía Torácica para ocupar interinamente la plaza de Jefe de Servicio.

La llegada del Dr Machiarinni al Hospital Clínic, en el año 2005, como nuevo Jefe de Servicio provocó importantes trastornos en el Servicio de Cirugía Torácica, trastornos que el “peculiar” cirujano ya había provocado con anterioridad en otros centros europeos y que continuó provocando posteriormente, a su salida del hospital. La llegada de este controvertido cirujano hizo que el Dr Canalis se trasladara al Hospital Joan XXIII de Tarragona como Jefe de Sección, continuando allí su carrera profesional y docente al conseguir el traslado de su plaza de Profesor Titular a la Universidad Rovira y Virgili.

A lo largo de su vida profesional en el Hospital Clínic, introdujo diversas nuevas líneas de trabajo entre las que destacó la Cirugía de Reducción de Volumen pulmonar en el enfisema, novedosa por entonces y que requería dada su complejidad, un enfoque multidisciplinario. Muy activo también en el ámbito docente, dirigió diversos cursos de postgrado en los que colaboraron tanto miembros del Servicio de Cirugía Torácica, como de otros servicios, especialmente del Servicio de Anestesiología, servicio con el que siempre mantuvo una excelente y fructífera colaboración. Participó activamente y de forma continuada en la docencia de pregrado y postgrado y desarrolló una importante labor organizativa y docente en Sociedad Española de Cirugía Torácica (SEPAR), de la que fue miembro muy activo. Paralelamente, fue miembro fundador de la Societat Catalana de Cirugía Torácica, de la que desempeñó el cargo de presidente.

En el aspecto personal cabe destacar su talante empático con los pacientes, que hacía que éstos le percibieran como un profesional accesible y cercano. Destacó asimismo el espíritu colaborativo que siempre mostró con sus compañeros. Emilio fue un hombre muy vitalista, amante de su familia, de sus amigos y de sus aficiones, entre las que destacó su pasión por el mar y la vela.
Después de su jubilación, obligada por su delicada salud, adquirió un firme compromiso político de base, que encaminó a la defensa de los intereses de su querida Catalunya.

Desafortunadamente, su salud, muy precaria en los últimos años, le impidió la culminación de muchas ilusiones y proyectos, en los que seguro se habría embarcado. Emilio nos dejó demasiado pronto, pero su recuerdo permanecerá entre los que tuvimos la suerte de conocerle.

Descanse en paz

Drs Josep María Gimferrer Garolera y María José Jiménez Andújar

 

BLOG DE MIQUEL BRUGUERA

Blog de Miquel Bruguera  és un blog sobre curiositats de la història de la Medicina. En ell es presenten minibiografies de metges i metgesses que han destacat per fets d’interès, també es descriuen descobriments destacables, històries de determinades institucions sanitàries i denúncies de fets històrics maliciosos, etc.

El blog ha publicat més de 440 entrades (5 per setmana) des de febrer de 2021.

L’enllaç per accedir-hi es: https://curiositatshistoriamedicina.wordpress.com/  o  entrant a Google demanant per “Blog de Miquel Bruguera”.

 

Obituari Professora Maria Anunciación Martín Mateos

Va néixer a Benavente (Zamora) el 27/10/1942 i es va llicenciar a la Facultat de Medicina de Saragossa a la promoció 1966-1967. Abans havia cursat estudis de magisteri que varen determinar la seva vocació docent. Poc després es va traslladar a Barcelona on s’incorporà a la Càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina de la UB amb el Professor M. Cruz Hernández qui va ser director de la seva tesi doctoral sobre la resposta humoral a la immunoteràpia a l’asma infantil. De fet, la seva especialització va ser a l’entorn de les àrees de la immunologia i l’al·lèrgia en el nen. La seva activitat clínica, científica i docent es va desenvolupar primer a l’Hospital Clínic i en els darrers anys a l’Hospital Sant Joan de Déu.
A la UB va ser una eficient professora ajudant i titular, amb una gran implicació docent tant amb els alumnes de pregrau o llicenciatura, com amb els dels cursos de postgrau. Entre els anys 1987 i 2000 va ser directora del Departament d’Obstetrícia i Ginecologia, Pediatria i Radiologia i Medicina Física, actualment Departament de Cirurgia i Especialitats Medicoquirúrgiques.
Durant la seva trajectòria acadèmica i professional va dirigir nombroses tesis doctorals i va publicar centenars d’articles a revistes indexades.
La Dra. Martín Mateos va morir a Barcelona el 21 de novembre de 2021. Descansi en pau.

Obituari Dra. Maria Teresa Jiménez de Anta i Losada

La professora Maria Teresa Jiménez de Anta i Losada va néixer a
Barcelona l’any 1947 i ha mort enguany a l’edat de 74 anys.
Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona l’any
1971 amb la qualificació d’ excelent. Durant la carrera va ser Alumne Interna per
Oposició de la Càtedra de Microbiologia de la Facultat de Medicina, sota la
direcció del professor Agustí Pumarola i Busquets, amb qui va realitzar la seva
Tesi Doctoral “Klebsiella oxytoca: Investigación bioquímica, antigènica i
epidemiològica”, obtenint la qualificació de Sobresalient Cum Laude l’any 1974.
Ja no deixaria el laboratori de la Càtedra de Microbiologia de la Facultat
de Medicina de la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació l’any 2012,
laboratori que en el temps passaria a ser el Servei de Microbiologia de l’Hospital
Clínic de Barcelona.
Va entrar a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya com acadèmica
per premi en ser proclamada guanyadora en la convocatòria de l’any 1978 al
“Premi en honor a l’acadèmic Dr. Francesc Salvà Campillo” amb el treball que
duia per títol “A propósito de tres brotes epidémicos producidos por Klebsiella
oxytoca”.
Després del doctorat va obtenir el títol de Médico Especialista en
Higiene y Sanidad l’any 1979 i l’any següent de Médico Especialista
en Microbiología y Parasitología. Va ser Metge Adjunt, seguit de Cap de Secció
de Bacteriologia i finalment, l’any 1987 Cap del Servei de Microbiologia de
l’Hospital Clínic.
En el camp de la docència, just finalitzada la Llicenciatura en Medicina i
Cirurgia, va exercir inicialment com a professora Ajudant de Classes Pràctiques,
en la Càtedra de Microbiologia del Dr. Agustí Pumarola i Busquets de la Facultat
de Medicina de la Universitat de Barcelona. Al llarg dels anys va anar passant
pels diferents estaments docents, fins a obtenir per oposició la Càtedra de
Microbiologia de la Universitat de Barcelona l’any 1988, sent la primera dona
catedràtica de la Facultat de Medicina d’aquesta Universitat. Va ser la
responsable de l’assignatura de Microbiologia en els graus de Medicina, Ciències
Biomèdiques i Enginyeria Biomèdica; va impartir classes en nombrosos Màsters
Universitaris i cursos de postgrau i va col·laborar en la docència de la
microbiologia en els graus de Farmàcia i Odontologia de la Universitat de
Barcelona.
A l’àmbit de la recerca va desenvolupar una magnífica activitat en el camp
dels bacteris Gram negatius multiresistents. Va participar en nombrosos
projectes obtinguts en convocatòries competitives sent, en molts d’ells la
investigadora principal. D’aquesta activitat se’n deriven més de 200 publicacions
en revistes d’impacte, la direcció de tesis doctorals i nombroses presentacions i
ponències a congressos nacionals i internacionals i capítols de llibres.
Va ser vocal i posteriorment presidenta de la Societat Catalana de
Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica i durant molts anys directora del
Centre Nacional de Grip de l’Organització Mundial de la Salut a Barcelona. Axí
mateix, va ser vocal de la Junta Directiva de la Societat Espanyola de Malalties
Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC) durant els anys 1993-1997.
Però, per sobre de tot, la professora Maria Teresa Jiménez de Anta va ser
mare, de l’Emili l’any 1973 i de la Sonsoles l’any 1974, amb els que juntament
amb el seu marit, el estimat Dr. Emili Letang Capmajó, va formar una família
extraordinària.
Hem perdut a una gran persona. Sempre estarà en el nostre record.

Obituari Dra. Blanca Farrús

L’Associació de metges jubilats de l’Hospital Clínic em va demanar de fer l’obituari de la nostra companya, Blanca Farrús. Vaig acceptar . Tothom que l’hagués sovintejat estava en deute amb ella. I també perquè  després d’una conversa telefònica arran el diagnòstic de la seva malaltia, m’havia enviat un arxiu i un àudio des d’on em deia que volia que jo ho tingués. Contenia el seu testament vital i professional.

L’escrit l’havia preparat en agraïment pel Premi Gol i Gurina 2020 que atorga l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears. Redactat des d’un dels moment de salut, plenitud i felicitat més grans de la seva vida. Però probablement “ja sabia sense saber”, que seria el balanç de tota la seva vida.

Ho estructurà en 7 apartats: Què suposa el Premi Gol i Gurina?. Entrebancs fins arribar a la Universitat. Etapa professional. Etapa de bioètica. Dedicació a l’Acadèmia. Darrera etapa, dins de la societat civil i reflexions finals. A partir d’aquí espigolaré en aquests apartats per aproximar qui va ser la Dra. Blanca Farrús. Del Premi Gol i Gurina, reconeixent el seu prestigi i dir que ,en el seu cas, va ser ella qui va honorar el premi .

En els entrebancs fins arribar a la Universitat ens mostra una part de la història comuna (fins la dècada dels 70, Lleida no començà a tenir estudis universitaris), i la seva perseverança i voluntat per avançar intel·lectualment davant les limitacions que li imposaven (els seus estudis de comerç, taquigrafia, mecanografia, secretaria, francès, piano) fins a preparar per “lliure” el batxillerat superior i desplaçar-se a Barcelona, continuant allí amb el seu ofici de secretària, per estudiar COU i accedir a la Universitat. Un test psicotècnic va concloure que tenia aptituds preferents per la medicina. Amb una mitjana d’excel·lent entraria a la Facultat de Medicina de Barcelona (UB). En aquest apartat a Blanca broda, com en un tapís de teixit preciosista, com començà a imbricar l’epicentre de la seva vida, el seu marit Jordi i els seus fills Sergi i Roger, amb el seu projecte vital professional, l’estudi de la Medicina com a art i ofici d’ajudar. Aquí trobem quan orgullosa se sentia de les persones que havien esdevingut els seus fills i anècdotes d’aquells anys d’aprenentatge que mostren com ja es posava com a prioritat el consol sincer de l’ésser humà malalt. Es llicenciava en Medicina i Cirurgia a la UB l’any 1978.

En la seva etapa professional va trobar en l’Oncologia Radioteràpica, en la seva residència al Prínceps d’Espanya de Bellvitge, l’especialitat per conjugar la tecnologia amb l’atenció amb el pacient. No esmenta aquells anys bàsics de formació, te pressa per a parlar del Clínic, però en l’enumeració dels companys no s’oblida d’esmentar primer el seu cap de servei, el millor que hi hagi hagut en l’Oncologia Radioteràpica, Manuel Hernández Prieto (1936-1990), qui literalment va donar la vida pels pacients amb càncer a Catalunya.

L’any 1984, entra en el “seu“ Clínic, on hi romandrà fins els 67 anys. Aquí cal transcriure els seus mots :

“… Treballar a l’Hospital Clínic ha estat molt gratificant, però no pas fàcil; menys encara quan s’ha assolit un nivell competent de responsabilitat. La meva trajectòria em va portar a la màxima categoria de la carrera professional, consultora sènior. He de dir que l’ambient laboral ha estat de cooperació i companyonia, fet diferencial al nostre centre, que ha permès desenvolupar el nostre model: el sentiment de pertinença al Clínic. Això ha permès superar situacions difícils al llarg dels anys, mantenint un clima gratificant que, a més, repercuteix favorablement en el pacient, la raó de ser de l’hospital…”.

Va fer 6 estades a centres estrangers entre 1985 i ben entrat el segle XXI, per perfeccionar la seva formació clínica i afavorir els pacients. Va destacar els comitès de tumors, els de direcció i de participació col·lectiva fent un esment específic a tots els companys amb qui va col·laborar.

Arribem a l’apartat d’altres activitats: El seu temps com a tutora de residents (1997-2001) (establí rotacions “interiors” i “exteriors” per d’altres hospitals, que al 2021 roman immutable), la dedicació al càncer de mama dins del Màster Internacional de patologia mamaria, dirigit per Professor Miquel Prats, la seva implicació amb l’associació de pacients diagnosticades de càncer de mama , el Grup d’Ajuda Mama i Salut (gAmis), les 13 edicions del curs Indicaciones de oncologia radioteràpica co-organizat amb el Dr. Josep Antoni Carceller de l’Arnau de Vilanova de Lleida. No anomenarem les societat científiques nacionals i internacionals on es va mantenir activa, o la participació en congressos, ni tampoc la tasca d’investigació i publicació que va ser prolixa. Destacarem, ella ho va fer, que l’any 2007, va dur endavant, amb la direcció del Professor Albert Biete, el que anomenà:

“… una tesi d’especialista madura, que abans m’havia estat impossible plasmar per tota l’activitat formativa, assistencial i d’investigació”.

Va viure 6 anys de dedicació plena al Comitè d’Ètica Assistencial (CEA).Va liderar l’elaboració de 5 importantíssimes guies de recomanacions i va deixar, en la seva jubilació, prou treballat el Document de voluntats anticipades. De nou donaré pas al que la Dra. Blanca Farrús i Lucaya, va voler destacar d’aquesta vivència :

“ …Durant la meva presidència vaig incorporar membres de diverses especialitats, sensibles a la bioètica. Vam arribar a ser 24 membres i es van incorporar també becaris (estudiants de filosofia de la branca d’ètica). He de destacar col·legues entregats com Ferran Massanés, Pilar González, Rosa Catalan, Sònia Jiménez, Albert Tuca, Coia Basora, J.R. Badia, Josep Terés, Albert Royes, Begoña Román, Montse Ventura, Montse González-Creus, Montse Nuñez i un llarg etc. , a qui des d’aquí agraeixo de cor haver estat al meu costat amb una gran dedicació i treball.

Va ser una etapa d’activitat frenètica. Vam promoure l’autoformació i la formació del personal mèdic i d’infermeria, i fins i tot cursos de bioètica a estudiants de Medicina de Mèxic. Vaig tenir l’oportunitat d’aprofundir aspectes bioètics i conflictes sorgits entre els diversos estaments: avaluar d’una manera personalitzada la majoria de consultes hospitalàries, presentar-les i discutir-les a les reunions permanents i plenàries. Segons Warren Reich, la bioètica és l’estudi sistemàtic de la conducta humana en l’àrea de les ciències de la vida i de la salut, sota el prisma dels valors i els principis morals. És, precisament en aquest context, que m’estimulava extremadament pel contacte que suposava amb pacients, familiars i col·legues en general, malgrat la sobrecàrrega de feina que suposava ja que ho havia de compaginar amb la resta de les activitats assistencials, docents i d’investigació…”.

Respecte a l’Acadèmia destaca la seva entrada, l’any 1996, com a vicepresidenta i més endavant com a presidenta de la Junta de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia. En uns anys on encara la multidisciplinarietat en el tractament oncològic seguia sent una paraula buida de significat en boca de persones que l’obstaculitzaven va crear un fòrum de formació de residents, aglutinant ambdues branques de l’oncologia clínica: la mèdica i la radioteràpica. Havia aconseguit el que semblava impossible :

“ …he de dir que, tot i que els pronòstics externs eren desfavorables, vaig aconseguir consens tant dels diferents caps de servei com dels tutors de tots els serveis de Catalunya, i es va generar un perfil formatiu que segueix vigent al cap de 20 anys de la seva implantació…”.

També es va sentir molt honorada de participar en la Junta de Govern de la Acadèmia amb el seu president, i bon amic, Josep Antoni Bombí.

El penúltim apartat recull les activitats realitzades ja jubilada:  la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, on l’any 2019 va ser escollida com a coordinadora i la col·laboració telemàtica, en plena pandèmia, amb el  SEM.

Les reflexions finals són al voltant del trípode que la va sustentar ; la  família, l’Hospital Clínic i els pacients. Novament, deixarem que ella ens parli de la família i els pacients:

“ … vull agrair a la meva família el seu suport, en especial al meu marit, que sempre m’ha recolzat, i als meus dos fills, que han esdevingut grans persones, amics dels seus amics, a més d’estudiosos i treballadors… Dos tresors! De fet, observant la seva progressió, la conclusió és que la “conciliació” és viable. Tota la meva trajectòria em porta a considerar les dificultats que havia de superar una dona de la meva època per arribar a la Universitat. El camí professional per a la dona no és planer,…”

I respecte als pacients:

“.. estar al costat dels pacients és el que he viscut més intensament: recolzar-los en tot moment, acompanyar-los en els moments de la seva vida, compaginar visites amb l’equip PADES… …Una situació que m’havia inquietat des del meu inici en l’especialitat era com expressar diagnòstics desfavorables. A la Facultat no ens ho havien ensenyat. Cada vegada que m’hi enfrontava era com la primera de les vegades. Havies d’estar disposada a oferir temps, estar al costat del pacient i dels familiars per aclarir els dubtes, escoltar les seves angoixes. Hi ha hagut moments molt emotius i d’enfonsament,….”

Arribats a aquest punt no puc defugir la responsabilitat d’aportar la meva visió de qui va ser la nostra Blanca. Vuit hores al dia, de 5 dies a la setmana de prop de 24 anys contenen moltíssimes coses. Grans acords i petits desacords, alegries i tristeses compartides.

La Blanca feia burla dels impossibles i tot, quan s’ho proposava, ho feia realitat; donar ànims i confiança, des de dins del quiròfan, a un cirurgià cardíac perquè fes la cinquena sutura d’una estructura vascular que s’havia estripat les quatre vegades anteriors i que el pacient 15 anys desprès seguís viu; aconseguir amb les seves paraules que operessin sense demora, d’una costosa cirurgia de columna cervical a una companya, que patia dolors i limitacions funcionals importants i a la que havien dit per activa i per passiva que havia d’esperar 3 mesos; trobar feina d’especialista a ex residents, que ella creia que s’ho mereixien, a d’altres hospitals tant de Catalunya, com a Ginebre, Lisboa, etc .

Res l’aturava quan es proposava ajudar a algú. Era la seva màxima virtut i pot ser, a vegades, podia esdevenir també un defecte. La seva intel·ligència i capacitat de treball estaven per damunt de la mitjana. I de manera que avui em sembla divertida, em fa somriure mentre ho recordo, ella n’era conscient i no creia en falses modèsties. Això provocava reaccions d’irritació al seu voltant, que sempre es resolien quan la consideraves en perspectiva, en la balança positiva del seu tot, del respecte i admiració per qui era . Aquest mirar-la en perspectiva que et duia a estimar-la sense reserva encara que a vegades t’incomodés a l’acarar-te a les teves  limitacions. Gràcies, Blanca!!..

Francesc Casas

 

Obituari del Dr. Albert Torras

Per: Albert Botey

A finals de juny va traspassar l’Albert Torras Rabasa, i el que ara el substitueix com a secretari d’aquesta associació de metges jubilats em va demanar que li fes un petit homenatge del que fins ara havia exercit aquest càrrec des de la seva fundació. He de dir que tots tres som de la mateixa promoció però amb la particularitat de que, a més a més, jo he sigut company d’ell després de la graduació com tots vosaltres ja sabeu.

Si haig de resumir el recordatori com un petit homenatge de l’ Albert Torras Rabasa els hi diré que va ser un home d’equip.

Va començar la carrera a l’any 1962 a la nostra Facultat, i durant els primers anys d’estudiant no ens vam relacionar gaire suposo que era degut a que jo era de la lletra B i ell era de la T. Tot anava per ordre d’alfabet. A quart de carrera vam entra d’interns a la sala de dones de la Clínica Mèdica B del Prof. Máximo Soriano, i partir d’aleshores ja sempre hem anat i compartit la vida professional junts. Aleshores, a més d’ocupar-nos de dos llits de la Sala, havíem de fer guàrdies a Urgències, que a Medicina estaven repartides entre les tres Mèdiques. Cada Mèdica tenia dos equips (sala d’homes i sala de dones) i les feien un metge recent acabat junt amb estudiants dels últims cursos de carrera, En el nostre cas el Cap de Guàrdia era en Dr. Joan Ramón Malagelada. Allà va començar en realitat la nostra amistat. Les Urgències no eren com ara, i entre malalt i malalt hi havia molts moments que ens explicàvem les nostres vides. Ell era del barri de Gràcia i a casa seva tenien una casa de fotografia i de veritat que d’això hi entenia bastant, a la vegada mostrava molt d’interès per tot el que hi intervenia una “màquineta”. Recordo que quan ja érem dels últims cursos ens van portar, durant una guàrdia el primer respirador a Urgències de Medicina, un Bennett molt primitiu ja que tot estava manat per la pressió (no pel volum), i ell es va passar tota la Guàrdia llegint i posant en marxa el respirador mentre els demés anaven visitant els malalts. Recordo també que més d’una vegada havia d’anar a explicar als altres equips de Guàrdia d’altres mèdiques com funcionava aquell respirador.

Es va casar aviat, recent llicenciat, amb la infermera Mª Pilar Isla amb la que ha tingut tres fills, i malgrat el seu entusiasme professional cap dels quals va escollir la carrera de Medicina.

Bé, es va llicenciar el 1970, i al entrar una nova remesa d’estudiants, l’aleshores cap de la Sala de Dones (el Dr. Francesc Cavallé) ens va agafar a tots dos i ens va dir que el Dr. Lluis Revert Torrelles (professor adjunt a la càtedra) buscava dos metges recent acabats per a fer de Residents (aleshores no existien els MIR) a la nova Unitat que estava muntant per incorporar-nos el que poc després seria el Servei de Nefrologia però en aquell moment és deia “Unitat de ronyó artificial i Regulació Humoral”.

Recordo que ens vàrem mirar i vàrem pensar que no en sabíem pas res de ronyó. En aquell temps era molt important l’anatomia patològica per el diagnòstic de les malalties, pel que per les tardes, un cop acabada les tasques assistencials, nosaltres pujàvem al laboratori del 5è pis de la Mèdica B i miràvem pel microscòpic els vidres de biòpsies renals que el Dr. A. Darnell tenia catalogades per diagnòstics. Recordo també que al començament, no teníem contracte amb l’Hospital i a fi de mes el Dr. Lluis Revert ens deia que ja podíem passar per l’Administració i ens entregaven un sobre de color beix amb 8.000 de les antigues pessetes. Érem els dos Alberts, en contraposició als dos metges de la promoció anterior de Soriano que s’havien incorporat a aquella Unitat que es deien Eduard (dos Eduards).

Va ser a l’any 1972, quan el Clínic deixa de ser un hospital dirigit per càtedres i passa a ser un Hospital d’Especialitats, i aleshores signa (millor dit signem) el primer contracta laboral amb l’Hospital Clínic amb la categoria de resident oficial i dos anys més tard passem a ser metges de plantilla del Servei de Nefrologia (total érem vuit). Recordeu que us he explicat que junt a la fotografia que l’hi venia de família, tenia una gran afició a nous dispositius, doncs al 1974, l’Albert Torras posa en marxa per primer cop al Clínic i a Espanya, la tècnica de la microscòpia per immunofluorescència. Uns tres anys més tard (1977), obté el doctorat per la Universitat de Barcelona amb la tesi: “Contribución de la inmunofluorecencia al estudio de las nefropatias glomerulares”.

Al 1978, al ser reconeguda la Nefrologia com especialitat mèdica, com la Cardiologia o la Urologia, obté el títol d’especialista en nefrologia. I un any més tard entra a la Facultat de Medicina com Professor Associat Mèdic d’Universitat. I va ser al 1985 que obté una plaça de Professor Titular de Medicina per la U.B., alternant les classes als estudiants amb la seva tasca assistencial.

Mai deixa el Servei de Nefrologia amb diverses tasques assistencials. El Dr. Lluis Revert instal·la al Servei un microscòpic electrònic i qui sinó l’havia de posar en marxa: el Dr. A. Torras. No us podeu imaginar la quantitat d’hores i hores que es passava davant d’aquell microscòpic, fent fotografies de les biòpsies renals. Els diagnòstics per m/o no els feia ell però tenia moltes vegades la última paraula amb el seu diagnòstic per immuno i/o microscòpia electrònica. Així completava la seva tasca assistencial amb la publicació d’un 90 articles, la majoria en el camp de l’anatomia patològica, les malalties renals sistèmiques i el transplantament renal. Va ser nombrat metge Consultor de Nefrologia el 1998, i Cap de Secció un any més tard.

Sempre va estar vinculat a la Universitat, no sols per la seves tasques docents, sinó que va assumir diverses responsabilitats administratives: secretari del Departament de Medicina (1988-1994),  Cap d’Estudis de Medicina (2003-2008), Vicedegà Acadèmic de Medicina (2008-2015). Al 2011, obté l’habilitació per Catedràtic de Medicina, i després de la jubilació obté del 2015 al 2018 Professor Emèrit de la Universitat. La seva preocupació per la docència també es veu reflectida en el Premi a la excel·lència professional en la categoria d’ensenyament per part del COMB a l’any 2006.

Ja jubilat, continua vinculat amb el Clínic participant activament en la creació de l’Associació de Metges Jubilats de l’Hospital Clínic, en la qual assumirà la funció de secretari, organitzant les funcions pròpies del càrrec i fent d’enllaç amb la direcció de l’hospital. A la vegada participa en la creació d’una pàgina web com a eina útil de cohesió entre els associats.

Però tot això, per a mi personalment, té un valor relatiu ja que l’Albert era molt més: era un bon amic, millor company, molt responsable i sobre tot una gran persona. El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”… doncs això que et puguem recordar molt anys amic Albert.

Albert Botey

Obituari de la Dra. Assumpció Cuchí Broquetas

Se nos ha ido una muy buena amiga, una gran profesional y compañera, la doctora Asunción Cuchí Broquetas.

La Dra. Cuchí ha sido una mujer pionera y precursora de su tiempo. Estudió Enfermería y, como su vocación era intensa, continuó los estudios de Medicina, dedicándose a esta especialidad tan maravillosa que es la Otorrinolaringología. Siempre estaba dispuesta a escuchar, aconsejar y ayudar cuando fuera necesario.

A lo largo de su dilatada vida profesional tocó todos los aspectos posibles: la asistencia, la investigación y la docencia, habiendo sido profesora titular y maestra de varias generaciones de otorrinolaringólogos, y todos la recordamos con aprecio y cariño. Aparte de su gran esfuerzo y mérito profesionales, no dejó nunca de lado su dedicación a la familia, siempre presente y eje central de su vida, especialmente su marido Carlos y sus hijos y nietos.

Un abrazo muy fuerte para todos ellos y un abrazo muy fuerte para ti Asunción, descansa en paz con todo el amor de los que te queremos.

Servicio de Otorrinolaringología
Hospital Clínic de Barcelona

Dra. Assumpció Cuchí Broquetas

OBITUARI DEL DOCTOR AMADEU BETRIU GIBERT

El dia 30 de juliol d’enguany va morir el Dr. Amadeu Betriu com a conseqüència d’una malaltia neoplàsica que va suportar amb estoïcisme i dignitat durant els últims mesos.

El Dr. Betriu va ser durant 40 anys una peça clau del servei de Cardiologia de l’Hospital Clínic. Abans havia estat un estudiant brillant, i durant els tres últims anys de carrera es intern de la Clínica Mèdica C del professor Gibert Queraltó. Allí se li desvetlla la vocació per la cardiologia, i decideix desprès d’acabar la carrera el 1965, marxar a l’estranger per adquirir una formació de primer nivell.

Quan l’Hospital Clínic es reestructura com un hospital organitzat per serveis d’especialitat, el que ha estat nomenat cap del nou servei de Cardiologia, el Dr. Paco Navarro,  el reclama per integrar-se com a responsable de la secció d’Hemodinàmica en el nou servei. El Dr. Betriu arriba acompanyat del seu amic valencià, Gines Sanz, amb qui s’ha format a l’Instituto de Cardiologia de Mèxico i a Toronto, que ha sigut contractat per l’hospital com a responsable de la Unitat Coronaria, i contribuirà d’una manera notable a l’expansió del servei de Cardiologia, que es convertirà en un dels millors del país.

El Dr. Betriu ha destacat per la seva capacitat de treball i pel seu rigor acadèmic. Entre les seves publicacions destaca la que fa referència als elements pronòstics de l’infart agut de miocardi, que ha representat un punt d’inflexió en el tractament modern d’aquesta malaltia. Els seus mèrits acadèmics van determinar que fos professor titular de medicina per la Universitat de Barcelona, i desprès de la seva jubilació professor emèrit.

Home sempre d’aspecte impecable, mudat, de tracte amistós i conversador amable, es mostrava sempre  interessat pel país, per la seva política i pel seu Barça.  Els seus amics i els seus malalts l’enyoraran.

 

Miquel Bruguera Cortada

Defunció del Dr. Rafael Molina Porto

Dr. Rafael Molina Porto

Lamentem comunicar-vos que el diumenge dia 26 de juliol de 2020 ens va deixar el Dr. Rafael Molina, Consultor Sènior del servei de Bioquímica i Genètica Molecular i Responsable de la Unitat de Gestió de Clients del Centre de Diagnòstic Biomèdic (CDB).

El Dr. Molina, entre moltes altres activitats, ha estat representant del coneixement clínic al Consell de Govern de l’Hospital Clínic,  president de l’Associació Professional des del 1998 fins al 2001 i del Comitè de Delegats Mèdics des del 2007 fins al 2017.

La cerimònia va tenir lloc el dilluns 27 de juliol a les 12.00h en el Tanatori de Les Corts de Barcelona.

 

Obituari del Dr. Albert Torras Rabasa

Per: Miquel Bruguera i Cortada

El dia 27 de juny ens va deixar l’Albert Torras, desprès d’un any de lluitar amb gran estoïcisme contra un càncer de colon i les seves metàstasis.

La malaltia i la mort de l’Albert han estat un exemple d’integritat i de dignitat. En cap moment va perdre l’ànim, mai va mostrar la seva desil·lusió per l’adveniment d’una malaltia que no podria superar, va tenir davant la seva família i els seus amics una actitud resistent, seguint actiu fins que la malaltia no li va permetre. D’aquesta manera s’ha interromput una vida dedicada a la medicina i a la vida acadèmica, entregat a l’Hospital Clínic i a la Facultat de Medicina de la UB.

L’Albert Torras ha sigut un home entusiasta, enèrgic, entregat  i summament responsable. Comença la carrera l’any 1963. Quan arriba al període clínic entra com alumne intern a la càtedra del professor Soriano, on descobreix la figura del Dr. Lluis Revert, professor adjunt de la càtedra, i un home d’una personalitat carismàtica, que l’incorpora al seu nucli de deixebles, amb els que crearà el primer servei de Nefrologia de l’Hospital Clínic, l’any 1972, quan es produeix la transformació del Clínic en un hospital d’especialitats.

L’Albert Torras no deixarà mai el servei de Nefrologia, on arribarà a ser consultor sènior i cap de secció, haurà fet una notable tasca de recerca amb un total de 90 articles en revistes d’impacte, i haurà fet carrera acadèmica, primer com a professor titular  i desprès com a catedràtic de medicina. L’Albert es sent compromès amb la seva Facultat de Medicina, i assumeix diverses responsabilitats que exercirà amb dedicació i competència.

Quan li arriba l’edat de jubilació, segueix vinculat amb l’Hospital i participa activament en la creació de l’Associació de Metges Jubilats del Clínic, en la que assumirà la funció de secretari , organitzant les activitats pròpies, fent d’enllaç amb la direcció de l’hospital i creant una pàgina web, que és una eina de cohesió entre els associats.

L’Albert va tenir una vida plena com a metge, com a educador, com a company i sobre tot com a pare de família. Ha estat un home generós, empàtic i amb un alt sentit de la responsabilitat. Estimat pels seus col·legues, va ser distingit amb el premi a l’Excel·lència Professional del COMB l’any 2006.

Els que t’hem conegut t’enyorarem sempre i en mantindrem en la nostra memòria.

Amb pesar tenim de comunicar que ens ha deixat

ALBERT TORRAS RABASA

Membre Fundador i  Secretari de la Junta Directiva de la

ASSOCIACIÓ DE METGES JUBILATS DEL HOSPITAL CLINIC

La vetlla es farà en el Tanatori de Sant Gervasi

El diumenge dia 28 de juny de 2020

des de les 11:30 a les 21 h

El funeral de comiat tindrà lloc al mateix Tanatori de Sant Gervasi

29 de juny de 2020 a les 9:30