Nascut a Osca. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Saragossa el 1963. Ja durant la carrera va ser alumne intern per oposició d’Histologia i Anatomia Patològica i durant els estius assistia a l’Institut de Patologia de la Universitat de Múnic.
Va fer l’especialitat d’Anatomia Patològica a l’Hospital Clínic de Sant Carles de Madrid i va ser becari de l’Institut Cajal sent avui dia reconegut com un destacat patòleg de la quarta generació cajaliana. Va llegir la tesi doctoral en 1967 per la universitat Complutense amb un treball sobre histopatologia i histoquímica del càncer de laringe. Va ampliar la formació a l’estranger, inicialment a Alemanya, en l’Institut de Patologia de Múnic i després dos anys a Hannover amb el professor Ullrich Mohr. Posteriorment, va treballar en la Universitat de Nebraska, USA, de 1971 a 1975, especialment dedicat a la patologia experimental del càncer. En 1975 va tornar a Madrid com a professor agregat d’Anatomia Patològica a la Complutense i el 1977 va obtenir la plaça de catedràtic en la Universitat de Valladolid.
Finalment, el 1980 va accedir la plaça de catedràtic a la Universitat de Barcelona, i de cap de servei de l’Hospital Clínic fins a la seva jubilació en 1999.
Autor o coautor de més de dues-centes publicacions científiques i diversos llibres és reconegut internacionalment com un expert de referència en patologia de cap i coll i carcinogènesi experimental. El 1993 va ingressar com acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Va ser president de la Sociedad Española de Anatomía Patológica (1999-2002) i de la European Society of Pathology (ESP) (2003-2005) en les que amb la seva gestió va deixar una remarcable empremta. El 2008 va ser reconegut com a Membre d’Honor de l’ESP.
Sota la seva direcció el Servei d’Anatomia Patològica va realitzar un considerable canvi, ampliant nombre de personal i espais, assolint uns nivells d’excel·lència en assistència, en recerca i en docència, no reconeguts només per nosaltres, que no tindria cap mèrit, sinó reconegut per les altres estructures i companys de dins i de fora de la nostra especialitat. I hem d’agrair que aquest projecte que es va iniciar amb la seva adreça el va deixar molt consolidat de tal manera que l’evolució posterior a la seva jubilació encara ha enfortit més el prestigi del grup.
Era molt recte i exigent, però quan se’l coneix bé, te’n adonaves que darrere el que a vegades podia semblar duresa, només era la fermesa de voler un treball ben fet, el millor possible. Va saber marcar un objectiu comú escoltant i respectant sempre la opinió de tothom. Mai va tallar les idees pròpies ni els projectes, cosa molt freqüent al nostre país. Al contrari, si confluïen amb el projecte comú les impulsava acceptant lògicament que això li podia comportar una pèrdua del propi protagonisme.
Encara que quan va arribar aquí la seva formació original era de catedràtic de la vella escola, haig de dir que amb molta intel·ligència es va adaptar als profunds canvis que va haver-hi en la universitat, l’entorn assistencial i la mateixa societat. Així a més de confiar en els que ja érem allí es va posar a treballar com un més de nosaltres amb els torns habituals, tant de biòpsies com d’autòpsies i de docència, cosa impensable en aquells temps en un catedràtic.
Sempre va mantenir un tracte molt pròxim i col·laborador amb els clínics amb els quals intervenia com a patòleg. De fet, parlant aquests últims dies amb alguns d’ells tots remarquen la seva qualitat humana, la seva educació, l’amabilitat i la seva proximitat. Va demostrar gran capacitat de lideratge, marcant un objectiu comú i amb una àmplia tasca assistencial, docent i científica, amb formació d’una escola extensa que ha tingut una projecció exterior brillant amb diverses generacions de patòlegs.
M’agradaria citar unes paraules seves, extretes d’una entrevista de 2004 que és un altre exemple del seu tarannà obert. “Un dia que passejava per la Carretera de les Aigües, vaig tenir un pensament. Vaig mirar la ciutat, vaig mirar la mar i vaig pensar que Barcelona era con San Francisco però a tres hores de cotxe de casa els pares. He caminat molt pel món, però en aquesta ciutat he posat les arrels. Ara soc català d’adopció.” I això era ben veritat, sense renunciar a la seva terra, Osca, es va integrar plenament al nostre país.
Gràcies, Prof. Cardesa, gràcies Antonio pel que has fet aquests anys en benefici de tots, per la il·lusió, l’esforç i la dedicació que has posat en aquest projecte comú deixant una important empremta en l’Anatomia Patològica Europea, Espanyola, Catalana i especialment en l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina de la UB, que sempre seran casa teva i et tindran en el record.
Amic, descansa en pau allà on siguis. T’ho has merescut!
Dr. Josep Antoni Bombi