Per: Albert Botey
A finals de juny va traspassar l’Albert Torras Rabasa, i el que ara el substitueix com a secretari d’aquesta associació de metges jubilats em va demanar que li fes un petit homenatge del que fins ara havia exercit aquest càrrec des de la seva fundació. He de dir que tots tres som de la mateixa promoció però amb la particularitat de que, a més a més, jo he sigut company d’ell després de la graduació com tots vosaltres ja sabeu.
Si haig de resumir el recordatori com un petit homenatge de l’ Albert Torras Rabasa els hi diré que va ser un home d’equip.
Va començar la carrera a l’any 1962 a la nostra Facultat, i durant els primers anys d’estudiant no ens vam relacionar gaire suposo que era degut a que jo era de la lletra B i ell era de la T. Tot anava per ordre d’alfabet. A quart de carrera vam entra d’interns a la sala de dones de la Clínica Mèdica B del Prof. Máximo Soriano, i partir d’aleshores ja sempre hem anat i compartit la vida professional junts. Aleshores, a més d’ocupar-nos de dos llits de la Sala, havíem de fer guàrdies a Urgències, que a Medicina estaven repartides entre les tres Mèdiques. Cada Mèdica tenia dos equips (sala d’homes i sala de dones) i les feien un metge recent acabat junt amb estudiants dels últims cursos de carrera, En el nostre cas el Cap de Guàrdia era en Dr. Joan Ramón Malagelada. Allà va començar en realitat la nostra amistat. Les Urgències no eren com ara, i entre malalt i malalt hi havia molts moments que ens explicàvem les nostres vides. Ell era del barri de Gràcia i a casa seva tenien una casa de fotografia i de veritat que d’això hi entenia bastant, a la vegada mostrava molt d’interès per tot el que hi intervenia una “màquineta”. Recordo que quan ja érem dels últims cursos ens van portar, durant una guàrdia el primer respirador a Urgències de Medicina, un Bennett molt primitiu ja que tot estava manat per la pressió (no pel volum), i ell es va passar tota la Guàrdia llegint i posant en marxa el respirador mentre els demés anaven visitant els malalts. Recordo també que més d’una vegada havia d’anar a explicar als altres equips de Guàrdia d’altres mèdiques com funcionava aquell respirador.
Es va casar aviat, recent llicenciat, amb la infermera Mª Pilar Isla amb la que ha tingut tres fills, i malgrat el seu entusiasme professional cap dels quals va escollir la carrera de Medicina.
Bé, es va llicenciar el 1970, i al entrar una nova remesa d’estudiants, l’aleshores cap de la Sala de Dones (el Dr. Francesc Cavallé) ens va agafar a tots dos i ens va dir que el Dr. Lluis Revert Torrelles (professor adjunt a la càtedra) buscava dos metges recent acabats per a fer de Residents (aleshores no existien els MIR) a la nova Unitat que estava muntant per incorporar-nos el que poc després seria el Servei de Nefrologia però en aquell moment és deia “Unitat de ronyó artificial i Regulació Humoral”.
Recordo que ens vàrem mirar i vàrem pensar que no en sabíem pas res de ronyó. En aquell temps era molt important l’anatomia patològica per el diagnòstic de les malalties, pel que per les tardes, un cop acabada les tasques assistencials, nosaltres pujàvem al laboratori del 5è pis de la Mèdica B i miràvem pel microscòpic els vidres de biòpsies renals que el Dr. A. Darnell tenia catalogades per diagnòstics. Recordo també que al començament, no teníem contracte amb l’Hospital i a fi de mes el Dr. Lluis Revert ens deia que ja podíem passar per l’Administració i ens entregaven un sobre de color beix amb 8.000 de les antigues pessetes. Érem els dos Alberts, en contraposició als dos metges de la promoció anterior de Soriano que s’havien incorporat a aquella Unitat que es deien Eduard (dos Eduards).
Va ser a l’any 1972, quan el Clínic deixa de ser un hospital dirigit per càtedres i passa a ser un Hospital d’Especialitats, i aleshores signa (millor dit signem) el primer contracta laboral amb l’Hospital Clínic amb la categoria de resident oficial i dos anys més tard passem a ser metges de plantilla del Servei de Nefrologia (total érem vuit). Recordeu que us he explicat que junt a la fotografia que l’hi venia de família, tenia una gran afició a nous dispositius, doncs al 1974, l’Albert Torras posa en marxa per primer cop al Clínic i a Espanya, la tècnica de la microscòpia per immunofluorescència. Uns tres anys més tard (1977), obté el doctorat per la Universitat de Barcelona amb la tesi: “Contribución de la inmunofluorecencia al estudio de las nefropatias glomerulares”.
Al 1978, al ser reconeguda la Nefrologia com especialitat mèdica, com la Cardiologia o la Urologia, obté el títol d’especialista en nefrologia. I un any més tard entra a la Facultat de Medicina com Professor Associat Mèdic d’Universitat. I va ser al 1985 que obté una plaça de Professor Titular de Medicina per la U.B., alternant les classes als estudiants amb la seva tasca assistencial.
Mai deixa el Servei de Nefrologia amb diverses tasques assistencials. El Dr. Lluis Revert instal·la al Servei un microscòpic electrònic i qui sinó l’havia de posar en marxa: el Dr. A. Torras. No us podeu imaginar la quantitat d’hores i hores que es passava davant d’aquell microscòpic, fent fotografies de les biòpsies renals. Els diagnòstics per m/o no els feia ell però tenia moltes vegades la última paraula amb el seu diagnòstic per immuno i/o microscòpia electrònica. Així completava la seva tasca assistencial amb la publicació d’un 90 articles, la majoria en el camp de l’anatomia patològica, les malalties renals sistèmiques i el transplantament renal. Va ser nombrat metge Consultor de Nefrologia el 1998, i Cap de Secció un any més tard.
Sempre va estar vinculat a la Universitat, no sols per la seves tasques docents, sinó que va assumir diverses responsabilitats administratives: secretari del Departament de Medicina (1988-1994), Cap d’Estudis de Medicina (2003-2008), Vicedegà Acadèmic de Medicina (2008-2015). Al 2011, obté l’habilitació per Catedràtic de Medicina, i després de la jubilació obté del 2015 al 2018 Professor Emèrit de la Universitat. La seva preocupació per la docència també es veu reflectida en el Premi a la excel·lència professional en la categoria d’ensenyament per part del COMB a l’any 2006.
Ja jubilat, continua vinculat amb el Clínic participant activament en la creació de l’Associació de Metges Jubilats de l’Hospital Clínic, en la qual assumirà la funció de secretari, organitzant les funcions pròpies del càrrec i fent d’enllaç amb la direcció de l’hospital. A la vegada participa en la creació d’una pàgina web com a eina útil de cohesió entre els associats.
Però tot això, per a mi personalment, té un valor relatiu ja que l’Albert era molt més: era un bon amic, millor company, molt responsable i sobre tot una gran persona. El politòleg nigerià Kalu Ndukwe Kalu deia: “Quan mors, les coses que fas per tu mateix desapareixen, però les que fas per als altres donen forma al teu llegat”… doncs això que et puguem recordar molt anys amic Albert.
Albert Botey