Sin categoría

Pilar Taurá Reverter, In memoriam

El inesperado fallecimiento de la Dra Pilar Taurá Reverter (1945) el pasado 7 de marzo ha causado conmoción y gran tristeza a los que hemos tenido el privilegio de su amistad y beneficiarnos de su profesionalidad.

Pilar se licenció en Medicina y cirugía en la Universidad de Barcelona en 1970 y tras ello, se incorporó al grupo de anestesiólogos que atendía el área de Obstetricia y Ginecología del Hospital Clinic y Provincial de Barcelona, iniciando su formación en la especialidad. En el año 1972, con la reorganización del Hospital Clinic y la creación del Servicio de Anestesiología y Reanimación, fue uno de los tres primeros anestesiólogos contratados como tales por la Institución. Desde esa posición fue crucial para el desarrollo de la anestesiología del centro. Fueron unos años complicados para ella y los pioneros del servicio, que contaban con profesionales muy jóvenes a los que debían formar. Pilar era una extraordinaria docente, una ” maestra”, pero que nunca quiso acceder a la carrera
académica a pesar de la insistencia de los que la acompañábamos conscientes de su capacidad docente y de la calidad y cantidad de producción científica. Muchos anestesiólogos catalanes, españoles y extranjeros pueden atestiguar lo mucho que se aprendía al lado de la Dra Pilar Taurá no solo a ser anestesiólogo sino médico en el sentido holístico de la profesión.

Fue una profesional de “equipo”, desprendida de todo personalismo y necesidad de reconocimiento que, aun así, obtuvo. En el día a día de su profesión era firme en sus opiniones, con gran resistencia frente al trabajo duro, disponible siempre, aguda y sensata en la argumentación, con admirable ojo clínico y físicamente muy resistente a las demandas del trabajo. La estrecha colaboración y complicidad profesional con los grupos de cirujanos de todas las unidades del Servicio de Cirugía General con los que trabajó, le granjeó gran respeto por parte de ellos que
asumían su importante contribución a sus buenos resultados quirúrgicos. La innovación en cirugía siempre contaba con el entusiasmo, apoyo clínico y experimental de Pilar.

La Dra Taurá ha contribuido sustancialmente a la calidad que presta la asistencia en el Hospital Clínico. Fue la anestesióloga del equipo inicial del trasplante hepático y pancreático y pionera en España, formándose en centros extranjeros con experiencia y manteniendo contacto con los grupos españoles de trasplante. Fue investigadora esencial en los proyectos y publicaciones d investigación experimental y clínica en el terreno del trasplante hepático y la cirugía hepática y pancreática que se han realizado en la institución. En el año 1974 lideró la instauración de las sallas de recuperación posanestésica, impulsó la estrategia del tratamiento del dolor agudo con la introducción de técnicas de bloqueo como la epidural para el dolor postoperatorio, apostó por la capacitación de enfermería en anestesia y cuidados posanestésicos y, en su cargo de Jefe de Sección de Anestesia de Urgencias, tuvo papel remarcable en la organización y mejora de la
asistencia en el Servicio de urgencias.

Para mí fue una compañera leal e imprescindible en la gestión del complejo Servicio de Anestesiología y Reanimación, y aun con diferencias de opinión, lográbamos siempre alinearnos para obtener los mejores resultados.

Pilar era una activista de la vida, de la profesión y de su servicio de Anestesiología. Sus principios eran firmes, siempre en pro del bien colectivo y su defensa muy apasionada. Aun cuando no se estaba de acuerdo con ella, se admiraba la autenticidad que desprendía y la generosidad de sus formulaciones. Pilar Taurá mostro una admirable resiliencia en su vida profesional y personal y daba siempre más de lo que recibía.

Nos unimos a sus tres hijos en estos momentos dolorosos, pero también compartimos el sentimiento de gratitud a la vida por la oportunidad de compartir parte de nuestras vidas con Pilar Taurá y benefíciarnos de su generosidad y dedicación personal.

Descanse en Paz.

Carmen Gomar Sancho MD, PhD
Anestesiòloga del Hospital Clinic de la Universidad de Barcelona

Robert Rodríguez-Roisin (Roro), in memoriam

Amb tristesa, però també amb alegria per celebrar vides ben viscudes, aquest diumenge 2 de març vam fer l’acte de comiat conjunt d’en Robert Rodríguez-Roisin (1946) i la seva estimada dona durant 57 anys, la Mercè Planas (1944). Durant els darrers 5 anys, la Mercè havia estat tractada per càncer de pulmó i en Robert va lluitar breument amb un càncer de pàncrees agressiu. Compartint habitació a l’Hospital fins al final, van morir tranquils amb només dos dies de diferència el 27 de febrer, en Robert i l’1 de març, la Mercè. La cerimònia va homenatjar una associació de tota la vida plena d’energia, vitalitat, activisme i assoliments científics.

En Robert va rebre els títols de llicenciat en Medicina i Cirurgia (1970) i doctorat (1975), amb honors, per la Universitat de Barcelona. Es va formar en medicina respiratòria al Brompton Hospital de Londres (1973-74). En tornar a l’Hospital Clínic de Barcelona, va contribuir a la modernització de la Institució, convertint-se en el líder natural d’un equip de joves professionals. Des del primer moment va voler construir un servei de pneumologia modern amb influència internacional i, sens dubte, ho va aconseguir. Va desenvolupar un programa integral de medicina respiratòria, que va assolir exceŀlència en l’atenció clínica, l’educació de pre- i postgrau, i especialment, en la recerca i la innovació. Des de finals dels anys 80, el servei de pneumologia del Clínic va tenir un molt bon reconeixement a nivell mundial.

El programa d’estades de formació a l’estranger del personal del nostre Centre, li va facilitar l’anada, com a científic visitant, a la Divisió de Fisiologia de la Universitat de Califòrnia, San Diego (UCSD, 980-82) sota els lideratges dels professors John West i Peter Wagner. Aquesta experiència va ser la pedra angular del futur creixement científic i acadèmic de l’equip a Barcelona en l’àmbit de l’intercanvi pulmonar de gasos. També va generar una coŀlaboració altament productiva i duradora entre els equips de Barcelona i de Califòrnia, sota el patrocini de diferents ajuts competitius.

En Robert va servir en diferents càrrecs acadèmics i institucionals a la Universitat de Barcelona, IDIBAPS i Hospital Clínic durant la seva vida professional, com a líder del Servei de Medicina Pulmonar, director del Departament de Medicina de la Universitat i, mes tard, com a Director Acadèmic de l’Hospital. A més del seu interès per la fisiologia clínica, va fer contribucions importants en altres aspectes de la medicina respiratòria. Cal esmentar la seva recerca, i treball clínic, en l’àmbit de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC). Va esser membre i després president del Comitè GOLD internacional durant molts anys, obrint el camí per a la inclusió de la MPOC com un dels objectius prioritaris d’acció dins del programa de malalties no transmissibles de l’OMS (2001).

Hi ha dos aspectes de la personalitat d’en Robert que tenen un relleu específic: la seva energia i lideratge. Molt evidents durant la fusió de les dues societats respiratòries europees (SEPCR i SEP) que van donar lloc a la formació de l’ERS (European Respiratory Society), de la quan va esser president durant el període 1992-93. Així mateix, va ser un actor clau en el desenvolupament de l’Associació Llatinoamericana del Tòrax (ALAT), fundada fa 35 anys a Barcelona. Aquest lideratge enèrgic va esser important en el desenvolupament de la següent generació de professionals de pneumologia, metges i líders, molts dels quals han aconseguit un ampli reconeixement per dret propi.

Més enllà dels seus èxits professionals i honors acadèmics, el notable activisme polític d’en Robert quan era un jove estudiant el va portar a la presó durant els canvis socials i polítics de l’època franquista de finals dels anys 60. Va continuar amb aquest compromís amb la veritat i l’honestedat als anys 70 mentre va construir la seva carrera professional, contribuint de moltes maneres a la qualitat del nostre sistema sanitari públic.

En Robert i la Mercè, també metge, ens han donat una veritable lliçó de vida de compromís, activisme, exceŀlència científica i clínica i alts estàndards ètics que mereixen una celebració malgrat la tristesa de la seva pèrdua. Una lliçó de vida i responsabilitat tant a nivell personal com professional que son un exemple en aquests moments de grans canvis i incerteses. Els trobarem molt a faltar.

Josep Roca, MD, PhD
Investigador emèrit de l’IDIBAPS

Ha mort el professor Xavier Iglesias Guiu, Ginecòleg i Obstetra, home d’indubtable caràcter acadèmic: Catedràtic d’Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat de Barcelona, Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i membre del American College of Obstetrics and Gynecology.

Nascut a Torregrossa (Lleida), a on tenia el seu més profund arrelament. Nét i fill de metges, que segur varen influir en la seva decisió d’estudiar Medicina. A l’acabar la llicenciatura, motivat per assolir l’excel·lència en la seva formació com especialista, va decidir creuar l’Atlàntic per marxar a Estats Units amb la seva esposa Ana Maria, una dona excepcional, varen marxar recent casats en una època (1962) en la que les barreres físiques, lingüístiques i culturals ho convertien en una quimera. Al mateix temps que s’anava formant com especialista als EEUU, ell i l’Ana Maria varen començar el projecte més important de les seves vides, ser pares, primer amb el naixement de la Montse i l’Anna, i al tornar a Barcelona va completar la família el Ramon. Ell es sentia orgullós de la seva família que havien format, dels seus tres fills, i quan ara, li preguntaves pels seus néts, la Irene i el Xavier, el seu rostre s’il·luminava amb una expressió de felicitat. A la seva néta Joana, que va morir en la infància, la tenia sempre present, ell deia que “era un àngel que feia el seu camí”.

Als Estats Units, es va generar el gran professional que ha estat tota la seva vida. El Prof. Iglesias es va formar inicialment al Mount Sinai Hospital de Miami i la residència la va fer al Harlem Hospital de Nova York i posteriorment va completar la seva formació amb una estada al MD Anderson Institut de Houston Texas, en Oncologia Ginecològica.

Va tornar a Barcelona ja convertit en un especialista excepcional, amb una visió anglosaxona de l’especialitat i amb les idees molt clares del que s’havia de millorar en el nostre país en el camp de l’obstetrícia i ginecologia. A nivell assistencial la seva ha estat carrera professional vinculada sempre a l’Hospital Clínic, des que durant la carrera va ingressar com alumne intern per oposició a la Càtedra d’Obstetrícia i Ginecologia, fins a ser cap de Departament Assistencial. Es va incorporar l’any 1969 a l’Hospital Clínic, a la recent estrenada càtedra del Prof Jesús Gonzalez Merlo, amb el què els va unir una amistat de per vida. Eren temps de canvis, l’Hospital Clínic havia iniciat un camí al 1968 cap a la professionalització amb una estructura de plantilles de professionals degudament remunerades, essent l’inici del èxits tant clínics com de recerca, que varen continuar de forma imparable fins assolir l’excel·lència.

Els seus coneixements, extraordinaris per l’època, i les seves habilitats quirúrgiques excepcionals, que l’han distingit tota la seva vida professional i el varen inspirar en el seu compromís continu cap a la innovació i la formació. A principis del anys 1970 moltes coses canviaren en l’Obstetrícia i la Ginecologia al nostre país, el Professor Iglesias i el Professor Gonzalez Merlo amb tot l’equip del Clínic, varen ser uns dels pioners en moltes coses de gran importància per la salut de les dones: la introducció de la citologia, l’ecografia, els sistemes de control del benestar fetal, etc. Ell va ser uns dels protagonistes principals d’una època gloriosa de l’especialitat, a nivell nacional, en la qual la innovació tècnica en l’Obstetrícia i la Ginecologia i el canvi organitzatiu dels serveis monolítics, a la distribució en àrees especialitzades, va fer evolucionar la nostra especialitat ja de forma imparable.

Un dels efectes d’aquest compromís per la innovació va ser el seu interès pel desenvolupament de les subespecialitats en l’Obstetrícia i la Ginecologia. Per una banda impulsant l’Oncologia ginecològica, va ser president de la Secció d’Oncologia Ginecològica de la Sociedad Española de Ginecologia y Obstetricia (1986-1990) i per altre banda impulsant la creació a l’Hospital Clínic de la primera unitat d’Uroginecologia. Aquesta darrera és la que ha marcat la meva vida professional, que ha suposat un treball conjunt durant molts anys sota el seu lideratge. És just en aquest punt on desitjo manifestar un cop més el meu agraïment envers aquest gran home, gràcies Professor Xavier Iglesias Guiu, pel seu suport, la seva confiança i les seves ensenyances. Aquest
agraïment és un sentiment que compartim tots els que hem tingut la sort de trobar-lo en la nostra carrera professional. El Prof. Iglesias és un clar exemple de professional que ha sabut fer escola.

La seva ha estat una vida professional marcada sobretot pel seu compromís amb la docència, que el varen portar a ocupar els càrrecs de Vicedegà de la Facultat de Medicina i Vicerector a la Universitat de Barcelona i a ser una persona clau en la posta en marxa de la Facultat de Medicina de la Universitat de Lleida. El seu compromís amb la docència s’ha expressat sobretot a través de la seva dedicació a la formació de generacions de professionals mèdics. Tenia una gran proximitat amb els seus alumnes, els inculcava el valor de la recerca, transmetia la seva generositat intel·lectual i la seva enorme qualitat humana.

Però com a deixeble seva, he de dir que hi ha uns aspectes que el feien únic i que el feien brillar d’una manera especial, eren la seva humanitat i la seva bondat, el Professor Iglesias era capaç de veure lo millor de cada un de nosaltres i això en moments inicials de la nostra vida professional, quan ombres inconcretes es projectaven en el nostre futur, ell feia que aquestes ombres s’anessin convertint en claredat, visió i coneixement. Ell ens aconsellava però ho feia amb tota la seva saviesa, la seva serenitat i el seu convenciment, et feia creure que podies fer el que volies fer.

Aquesta bondat i humanitat han format part de la seva essència fins al final de la seva vida. El trobarem a faltar sempre però, tots els que ens considerem els seus deixebles, tenim en la nostra ànima la llavor de la seva saviesa i humanitat i la mantindrem fins al final dels nostres dies.

Moltes gràcies Professor Iglesias. Descansi en pau.

Montse Espuña Pons
Barcelona febrer del 2025

El Dr. Antonio Palacín , el “Pala” com l’anomenàvem habitualment ens ha deixat als 82 anys.

Tots els que l’hem conegut el recordarem com un company amable i molt treballador, sempre disposat a ajudar a qui li demanava. Era bastant reservat, potser tímid d’entrada, però generós i col·laborador al tenir una certa familiaritat.

També el recordarem com el anatomopatòleg mes clàssic del hospital doncs era l’únic que hi era des de la reestructuració del nostre Clínic. Era un gran anatomopatòleg, molt ben format, pràcticament autodidacta, això si amb moltes hores d’estudi, de laboratori i de microscopi. Amb els avenços de la especialitat va demostrar especialment un gran interès en l’àrea de les tècniques d’histoquímica i d’immunopatologia del laboratori on era una de les persones mes expertes al nostre país.

Tenia una gran vocació docent amb molt interès i amb una gran humilitat, passant de protagonismes i per això molts dels patòlegs que hem estat al seu costat o que s’han format amb ell el tindrem sempre en el nostre record.

Des del punt de vista personal malgrat que portava mes de 60 anys a Barcelona, ell sobretot era de Bielsa on havia nascut i viscut la infantesa i on el seu pare era el metge del poble, i on s’escapava amb la família sempre que podia.

Va estudiar la carrera de Medicina a la UB (1959-65) i es va doctorar el 1970. Ja el 1960 va entrar com alumne intern a la càtedra d’Anatomia Patològica del prof. Sanchez-Lucas, després  com  professor adjunt numerari de Histologia i posteriorment amb el prof. Ribas Mujal va passar a professor titular d’anatomia patològica, sempre de la facultat de medicina de la UB.

La seva activitat assistencial sempre va estar lligada al servei d’Anatomia Patològica del Clínic on va ser cap de secció d’Immunohistoquímica i durant molts anys la va compartir amb la de cap de servei a la Alianza. Inicialment i al mateix temps també va treballar a la Maternitat i a la Creu Roja. En el seu moment era un dels màxims experts en patologia ginecològica i placentària amb reconeixement internacional.

Jo que he conviscut a diari durant mes de 50 anys el recordo molt posat en la feina, amb una gran honestedat científica i generositat i de jove molt centrat en la seva família i preocupat pel futur i la formació dels seus fills.

Malauradament els últims temps les malalties li van fer una mala passada amb una progressiva demència que li va provocar una gran desorientació.

Descansi en pau

Josep Antoni Bombí

El nostre company, el Dr. Josep Maria Grau Junyent, ens va deixar el proppassat 14 d’abril a l’edat de 71 anys.

El Josep Mª inicià els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona el 1969 i durant els 6 anys de carrera es va formar com a intern a la Càtedra de la Clínica Mèdica C de l’Hospital Clínic, dirigida pel Prof. Ciril Rozman. Es llicencià l’any 1975 i a l’any següent inicià la formació especialitzada en Medicina Interna sota la direcció del Prof. Álvaro Urbano Márquez; obtingué el títol de Doctor l’any 1983.

La seva trajectòria assistencial ha estat marcada per la seva forta personalitat: un caràcter dur amb ell mateix però absolutament bolcat amb els demés. En la tasca professional va destacar sempre pel seu caràcter seriós i poc obert a alegries superficials i frivolitats fora de lloc. Aquests aspectes, molt propis d’una persona amb un caràcter potser introvertit i entregada totalment a la seva vocació com a internista convençut, es transformaven completament en signe contrari en la intimitat, on compartir estones amb ell significava gaudir de la bondat d’un company extraordinari i amb uns sentiments a flor de pell. Aquest ha estat el meravellós contrast d’una persona honesta, treballadora, internista vocacional i mestre de molts professionals de l’hospital.

El company Josep Mª va destacar també per la seva implicació en recerca, on ha estat líder d’un grup que ha esdevingut referent en l’estudi de les malalties musculars, especialment les inflamatòries. Empès pels seus mestres Rozman i Urbano-Márquez, va demostrar amb fets que l’internista d’un hospital de tercer nivell ha de desenvolupar-se en una àrea concreta sense deixar mai l’essència de la pròpia vocació com a professional. La constatació d’això queda palesa en el nombre de companys o familiars de companys que li van arribar a demanar opinió i ajuda. L’atorgament de la consideració com a Consultor Emèrit va ser un ferm reconeixement de tota aquesta trajectòria assistencial i investigadora a l’hospital. Fins poques setmanes abans de morir encara assistia puntualment (una altra de les seves virtuts) a les sessions per via telemàtica.

Els mèrits docents del Josep Mª han estat, així mateix, excepcionals. Professor Ajudant des de 1976 fins al 1985, Professor Titular des de 1985 fins al 2010, i des del 2010 fins al 2022 Catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la nostra universitat. En l’actualitat era Catedràtic Emèrit. Tots aquests reconeixements van ser absolutament merescuts, atès el resultat del seu mestratge en els nombrosos metges residents i alumnat que va tenir sota la seva responsabilitat. El Josep Mª va ser sempre exemple de rigor i disciplina, el primer en exigir-los, però també el primer en exercir-los. Mai es va amagar de les seves obligacions (moltes vegades auto-imposades) sota la raó de sobrecàrrega de feina o d’altres excuses sovint viscudes en el nostre àmbit quan es tracta de la docència. Fins el darrer dia de la seva activitat professional va exercir de veritable mestre.

En aquest àmbit universitari, en el que el Prof. Josep Maria Grau va estar sempre implicat en diversos càrrecs de representativitat i de gestió, voldria destacar la seva dedicació i lideratge com a Director del Departament de Medicina durant 12 anys (2009-2021), i que va exercir amb absoluta honestedat i amb gran encert. De ben segur, que per tots aquests mèrits va merèixer la consideració de membre Numerari de la RAMC l’any 2014.

Finalment, voldria destacar dos aspectes personals del Josep Mª i que potser no són coneguts per tota la comunitat de professionals que hi hem estat a prop, tot i que ell mai se n’havia amagat. Per una part, la seva profunda afició a la cuina, que puc assegurar que ho va ser des de tota la vida, i que el va portar a ser un dels fundadors d’una societat gastronòmica a Terrassa (Terregada). Allà va poder desenvolupar molts plats, alguns de veritable imaginació, tot i que les seves especialitats, reconegut per ell mateix, van ser el bacallà (capaç de fer-ne més de 20 maneres diferents), els arrossos (la melsa de la sèpia, sobre tot, si és de peix) i el suquet (millor amb escórpora). El segon aspecte que el caracteritzà, de sempre, fou l’atracció que sentia pel mar de Cadaqués. Allà, on hi tenia el seu “niu” i la barca, s’escapava sempre que podia amb la família per compartir moments  i àpats inoblidables amb els amics.

El Josep Mª ens ha deixat, però serà molt difícil que el seu record faci el mateix. Estic convençut que l’empremta que ha deixat és massa forta perquè els companys, amics i els nombrosos deixebles, fruit del seu mestratge de tants anys (el darrer el seu exemple de voluntat en l’agonia) faci curta la nostra memòria. No pot ser. Tots nosaltres deplorem aquesta pèrdua i el sentiment és d’una profunda pena i dolor per un traspàs que no tocava. Els companys i amics volem expressar el més profund condol per a tota la seva família que l’ha estimat i admirat d’una manera incondicional. I que l’han acompanyat en tot moment.

Descansa en pau, Josep Maria. Ja et trobem a faltar.

Prof. Francesc Cardellach

Profesor Titular i Especialista en Cirigía Torácica. Universitat Rovira i Virgili | URV · Joan XXIII

El 14 de Julio, falleció el Dr. Emili Canalís, cirujano torácico, cuya vida profesional estuvo muy vinculada al Hospital Clínic.

Nacido en Barcelona en 1955, estudió medicina en la Universidad de Barcelona donde obtuvo la licenciatura en el año 1978.

Inició su carrera profesional en 1979 como residente de Cirugía Torácica en el Hospital Clínic, en el servicio dirigido por Profesor J.Sanchez- LLoret. Terminada la residencia MIR, se incorporó como médico adjunto al Hospital “Virgen de Covadonga” de Oviedo (Asturias). Desde allí continuó su formación con estancias en centros de Canada y Estados Unidos enfocadas a su línea de interés que por entonces era el Trasplante pulmonar, que se había realizado en el Toronto General Hospital por primera vez en el año 1983. Tras defender su Tesis Doctoral en la UB en 1987, obtuvo la plaza de Jefe de Servicio de Cirugía Torácica del hospital de Cruces (Baracaldo), consiguiendo que este Servicio fuera acreditado para la docencia de residentes MIR de la especialidad.

En 1991 regresó al Hospital Clínic de Barcelona, sustituyendo al querido Profesor Emilio Letang, por aquel entonces Jefe de Sección, que había fallecido prematuramente tras una larga enfermedad. Desempeñó entonces las funciones de Jefe de Sección y Profesor Titular. El hecho de que el Profesor Sanchez Lloret  Jefe de Servicio fuese nombrado Jefe de Departamento hizo que el Dr.Canalís dejara la Jefatura de Sección del Servicio de cirugía Torácica para ocupar interinamente la plaza de Jefe de Servicio.

La llegada del Dr Machiarinni al Hospital Clínic, en el año 2005, como nuevo Jefe de Servicio provocó importantes trastornos en el Servicio de Cirugía Torácica, trastornos que el “peculiar” cirujano ya había provocado con anterioridad en otros centros europeos y que continuó provocando posteriormente, a su salida del hospital. La llegada de este controvertido cirujano hizo que el Dr Canalis se trasladara al Hospital Joan XXIII de Tarragona como Jefe de Sección, continuando allí su carrera profesional y docente al conseguir el traslado de su plaza de Profesor Titular a la Universidad Rovira y Virgili.

A lo largo de su vida profesional en el Hospital Clínic, introdujo diversas nuevas líneas de trabajo entre las que destacó la Cirugía de Reducción de Volumen pulmonar en el enfisema, novedosa por entonces y que requería dada su complejidad, un enfoque multidisciplinario. Muy activo también en el ámbito docente, dirigió diversos cursos de postgrado en los que colaboraron tanto miembros del Servicio de Cirugía Torácica, como de otros servicios, especialmente del Servicio de Anestesiología, servicio con el que siempre mantuvo una excelente y fructífera colaboración. Participó activamente y de forma continuada en la docencia de pregrado y postgrado y desarrolló una importante labor organizativa y docente en Sociedad Española de Cirugía Torácica (SEPAR), de la que fue miembro muy activo. Paralelamente, fue miembro fundador de la Societat Catalana de Cirugía Torácica, de la que desempeñó el cargo de presidente.

En el aspecto personal cabe destacar su talante empático con los pacientes, que hacía que éstos le percibieran como un profesional accesible y cercano. Destacó asimismo el espíritu colaborativo que siempre mostró con sus compañeros. Emilio fue un hombre muy vitalista, amante de su familia, de sus amigos y de sus aficiones, entre las que destacó su pasión por el mar y la vela.
Después de su jubilación, obligada por su delicada salud, adquirió un firme compromiso político de base, que encaminó a la defensa de los intereses de su querida Catalunya.

Desafortunadamente, su salud, muy precaria en los últimos años, le impidió la culminación de muchas ilusiones y proyectos, en los que seguro se habría embarcado. Emilio nos dejó demasiado pronto, pero su recuerdo permanecerá entre los que tuvimos la suerte de conocerle.

Descanse en paz

Drs Josep María Gimferrer Garolera y María José Jiménez Andújar

Va néixer a Benavente (Zamora) el 27/10/1942 i es va llicenciar a la Facultat de Medicina de Saragossa a la promoció 1966-1967. Abans havia cursat estudis de magisteri que varen determinar la seva vocació docent. Poc després es va traslladar a Barcelona on s’incorporà a la Càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina de la UB amb el Professor M. Cruz Hernández qui va ser director de la seva tesi doctoral sobre la resposta humoral a la immunoteràpia a l’asma infantil. De fet, la seva especialització va ser a l’entorn de les àrees de la immunologia i l’al·lèrgia en el nen. La seva activitat clínica, científica i docent es va desenvolupar primer a l’Hospital Clínic i en els darrers anys a l’Hospital Sant Joan de Déu.
A la UB va ser una eficient professora ajudant i titular, amb una gran implicació docent tant amb els alumnes de pregrau o llicenciatura, com amb els dels cursos de postgrau. Entre els anys 1987 i 2000 va ser directora del Departament d’Obstetrícia i Ginecologia, Pediatria i Radiologia i Medicina Física, actualment Departament de Cirurgia i Especialitats Medicoquirúrgiques.
Durant la seva trajectòria acadèmica i professional va dirigir nombroses tesis doctorals i va publicar centenars d’articles a revistes indexades.
La Dra. Martín Mateos va morir a Barcelona el 21 de novembre de 2021. Descansi en pau.

Lamentem comunicar-vos que el diumenge dia 26 de juliol de 2020 ens va deixar el Dr. Rafael Molina, Consultor Sènior del servei de Bioquímica i Genètica Molecular i Responsable de la Unitat de Gestió de Clients del Centre de Diagnòstic Biomèdic (CDB).

El Dr. Molina, entre moltes altres activitats, ha estat representant del coneixement clínic al Consell de Govern de l’Hospital Clínic,  president de l’Associació Professional des del 1998 fins al 2001 i del Comitè de Delegats Mèdics des del 2007 fins al 2017.

La cerimònia va tenir lloc el dilluns 27 de juliol a les 12.00h en el Tanatori de Les Corts de Barcelona.