L’Associació de metges jubilats de l’Hospital Clínic em va demanar de fer l’obituari de la nostra companya, Blanca Farrús. Vaig acceptar . Tothom que l’hagués sovintejat estava en deute amb ella. I també perquè després d’una conversa telefònica arran el diagnòstic de la seva malaltia, m’havia enviat un arxiu i un àudio des d’on em deia que volia que jo ho tingués. Contenia el seu testament vital i professional.
L’escrit l’havia preparat en agraïment pel Premi Gol i Gurina 2020 que atorga l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears. Redactat des d’un dels moment de salut, plenitud i felicitat més grans de la seva vida. Però probablement “ja sabia sense saber”, que seria el balanç de tota la seva vida.
Ho estructurà en 7 apartats: Què suposa el Premi Gol i Gurina?. Entrebancs fins arribar a la Universitat. Etapa professional. Etapa de bioètica. Dedicació a l’Acadèmia. Darrera etapa, dins de la societat civil i reflexions finals. A partir d’aquí espigolaré en aquests apartats per aproximar qui va ser la Dra. Blanca Farrús. Del Premi Gol i Gurina, reconeixent el seu prestigi i dir que ,en el seu cas, va ser ella qui va honorar el premi .
En els entrebancs fins arribar a la Universitat ens mostra una part de la història comuna (fins la dècada dels 70, Lleida no començà a tenir estudis universitaris), i la seva perseverança i voluntat per avançar intel·lectualment davant les limitacions que li imposaven (els seus estudis de comerç, taquigrafia, mecanografia, secretaria, francès, piano) fins a preparar per “lliure” el batxillerat superior i desplaçar-se a Barcelona, continuant allí amb el seu ofici de secretària, per estudiar COU i accedir a la Universitat. Un test psicotècnic va concloure que tenia aptituds preferents per la medicina. Amb una mitjana d’excel·lent entraria a la Facultat de Medicina de Barcelona (UB). En aquest apartat a Blanca broda, com en un tapís de teixit preciosista, com començà a imbricar l’epicentre de la seva vida, el seu marit Jordi i els seus fills Sergi i Roger, amb el seu projecte vital professional, l’estudi de la Medicina com a art i ofici d’ajudar. Aquí trobem quan orgullosa se sentia de les persones que havien esdevingut els seus fills i anècdotes d’aquells anys d’aprenentatge que mostren com ja es posava com a prioritat el consol sincer de l’ésser humà malalt. Es llicenciava en Medicina i Cirurgia a la UB l’any 1978.
En la seva etapa professional va trobar en l’Oncologia Radioteràpica, en la seva residència al Prínceps d’Espanya de Bellvitge, l’especialitat per conjugar la tecnologia amb l’atenció amb el pacient. No esmenta aquells anys bàsics de formació, te pressa per a parlar del Clínic, però en l’enumeració dels companys no s’oblida d’esmentar primer el seu cap de servei, el millor que hi hagi hagut en l’Oncologia Radioteràpica, Manuel Hernández Prieto (1936-1990), qui literalment va donar la vida pels pacients amb càncer a Catalunya.
L’any 1984, entra en el “seu“ Clínic, on hi romandrà fins els 67 anys. Aquí cal transcriure els seus mots :
“… Treballar a l’Hospital Clínic ha estat molt gratificant, però no pas fàcil; menys encara quan s’ha assolit un nivell competent de responsabilitat. La meva trajectòria em va portar a la màxima categoria de la carrera professional, consultora sènior. He de dir que l’ambient laboral ha estat de cooperació i companyonia, fet diferencial al nostre centre, que ha permès desenvolupar el nostre model: el sentiment de pertinença al Clínic. Això ha permès superar situacions difícils al llarg dels anys, mantenint un clima gratificant que, a més, repercuteix favorablement en el pacient, la raó de ser de l’hospital…”.
Va fer 6 estades a centres estrangers entre 1985 i ben entrat el segle XXI, per perfeccionar la seva formació clínica i afavorir els pacients. Va destacar els comitès de tumors, els de direcció i de participació col·lectiva fent un esment específic a tots els companys amb qui va col·laborar.
Arribem a l’apartat d’altres activitats: El seu temps com a tutora de residents (1997-2001) (establí rotacions “interiors” i “exteriors” per d’altres hospitals, que al 2021 roman immutable), la dedicació al càncer de mama dins del Màster Internacional de patologia mamaria, dirigit per Professor Miquel Prats, la seva implicació amb l’associació de pacients diagnosticades de càncer de mama , el Grup d’Ajuda Mama i Salut (gAmis), les 13 edicions del curs Indicaciones de oncologia radioteràpica co-organizat amb el Dr. Josep Antoni Carceller de l’Arnau de Vilanova de Lleida. No anomenarem les societat científiques nacionals i internacionals on es va mantenir activa, o la participació en congressos, ni tampoc la tasca d’investigació i publicació que va ser prolixa. Destacarem, ella ho va fer, que l’any 2007, va dur endavant, amb la direcció del Professor Albert Biete, el que anomenà:
“… una tesi d’especialista madura, que abans m’havia estat impossible plasmar per tota l’activitat formativa, assistencial i d’investigació”.
Va viure 6 anys de dedicació plena al Comitè d’Ètica Assistencial (CEA).Va liderar l’elaboració de 5 importantíssimes guies de recomanacions i va deixar, en la seva jubilació, prou treballat el Document de voluntats anticipades. De nou donaré pas al que la Dra. Blanca Farrús i Lucaya, va voler destacar d’aquesta vivència :
“ …Durant la meva presidència vaig incorporar membres de diverses especialitats, sensibles a la bioètica. Vam arribar a ser 24 membres i es van incorporar també becaris (estudiants de filosofia de la branca d’ètica). He de destacar col·legues entregats com Ferran Massanés, Pilar González, Rosa Catalan, Sònia Jiménez, Albert Tuca, Coia Basora, J.R. Badia, Josep Terés, Albert Royes, Begoña Román, Montse Ventura, Montse González-Creus, Montse Nuñez i un llarg etc. , a qui des d’aquí agraeixo de cor haver estat al meu costat amb una gran dedicació i treball.
Va ser una etapa d’activitat frenètica. Vam promoure l’autoformació i la formació del personal mèdic i d’infermeria, i fins i tot cursos de bioètica a estudiants de Medicina de Mèxic. Vaig tenir l’oportunitat d’aprofundir aspectes bioètics i conflictes sorgits entre els diversos estaments: avaluar d’una manera personalitzada la majoria de consultes hospitalàries, presentar-les i discutir-les a les reunions permanents i plenàries. Segons Warren Reich, la bioètica és l’estudi sistemàtic de la conducta humana en l’àrea de les ciències de la vida i de la salut, sota el prisma dels valors i els principis morals. És, precisament en aquest context, que m’estimulava extremadament pel contacte que suposava amb pacients, familiars i col·legues en general, malgrat la sobrecàrrega de feina que suposava ja que ho havia de compaginar amb la resta de les activitats assistencials, docents i d’investigació…”.
Respecte a l’Acadèmia destaca la seva entrada, l’any 1996, com a vicepresidenta i més endavant com a presidenta de la Junta de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia. En uns anys on encara la multidisciplinarietat en el tractament oncològic seguia sent una paraula buida de significat en boca de persones que l’obstaculitzaven va crear un fòrum de formació de residents, aglutinant ambdues branques de l’oncologia clínica: la mèdica i la radioteràpica. Havia aconseguit el que semblava impossible :
“ …he de dir que, tot i que els pronòstics externs eren desfavorables, vaig aconseguir consens tant dels diferents caps de servei com dels tutors de tots els serveis de Catalunya, i es va generar un perfil formatiu que segueix vigent al cap de 20 anys de la seva implantació…”.
També es va sentir molt honorada de participar en la Junta de Govern de la Acadèmia amb el seu president, i bon amic, Josep Antoni Bombí.
El penúltim apartat recull les activitats realitzades ja jubilada: la Tertúlia Espai Ateneu de l’Ateneu Barcelonès, on l’any 2019 va ser escollida com a coordinadora i la col·laboració telemàtica, en plena pandèmia, amb el SEM.
Les reflexions finals són al voltant del trípode que la va sustentar ; la família, l’Hospital Clínic i els pacients. Novament, deixarem que ella ens parli de la família i els pacients:
“ … vull agrair a la meva família el seu suport, en especial al meu marit, que sempre m’ha recolzat, i als meus dos fills, que han esdevingut grans persones, amics dels seus amics, a més d’estudiosos i treballadors… Dos tresors! De fet, observant la seva progressió, la conclusió és que la “conciliació” és viable. Tota la meva trajectòria em porta a considerar les dificultats que havia de superar una dona de la meva època per arribar a la Universitat. El camí professional per a la dona no és planer,…”
I respecte als pacients:
“.. estar al costat dels pacients és el que he viscut més intensament: recolzar-los en tot moment, acompanyar-los en els moments de la seva vida, compaginar visites amb l’equip PADES… …Una situació que m’havia inquietat des del meu inici en l’especialitat era com expressar diagnòstics desfavorables. A la Facultat no ens ho havien ensenyat. Cada vegada que m’hi enfrontava era com la primera de les vegades. Havies d’estar disposada a oferir temps, estar al costat del pacient i dels familiars per aclarir els dubtes, escoltar les seves angoixes. Hi ha hagut moments molt emotius i d’enfonsament,….”
Arribats a aquest punt no puc defugir la responsabilitat d’aportar la meva visió de qui va ser la nostra Blanca. Vuit hores al dia, de 5 dies a la setmana de prop de 24 anys contenen moltíssimes coses. Grans acords i petits desacords, alegries i tristeses compartides.
La Blanca feia burla dels impossibles i tot, quan s’ho proposava, ho feia realitat; donar ànims i confiança, des de dins del quiròfan, a un cirurgià cardíac perquè fes la cinquena sutura d’una estructura vascular que s’havia estripat les quatre vegades anteriors i que el pacient 15 anys desprès seguís viu; aconseguir amb les seves paraules que operessin sense demora, d’una costosa cirurgia de columna cervical a una companya, que patia dolors i limitacions funcionals importants i a la que havien dit per activa i per passiva que havia d’esperar 3 mesos; trobar feina d’especialista a ex residents, que ella creia que s’ho mereixien, a d’altres hospitals tant de Catalunya, com a Ginebre, Lisboa, etc .
Res l’aturava quan es proposava ajudar a algú. Era la seva màxima virtut i pot ser, a vegades, podia esdevenir també un defecte. La seva intel·ligència i capacitat de treball estaven per damunt de la mitjana. I de manera que avui em sembla divertida, em fa somriure mentre ho recordo, ella n’era conscient i no creia en falses modèsties. Això provocava reaccions d’irritació al seu voltant, que sempre es resolien quan la consideraves en perspectiva, en la balança positiva del seu tot, del respecte i admiració per qui era . Aquest mirar-la en perspectiva que et duia a estimar-la sense reserva encara que a vegades t’incomodés a l’acarar-te a les teves limitacions. Gràcies, Blanca!!..
Francesc Casas
