Club de lectura: L’ULTIMA TROBADA

Sándor Márai nascut el 1990 a Kassa, Hongria, actualment Eslovaquia, i va morir a San Diego el 1989.  Escriptor, periodista i dramaturg hongarès, Márai va recórrer gairebé tot el segle xx, va sobreviure a dues guerres mundials i va romandre en l’exili més de la segona meitat de la seva vida.

Educat en el si d’una família burgesa de l’alta Hongria, va rebre a Budapest una educació elitista i catòlica entre 1910 i 1917 en algunes institucions, entre aquestes el Pázmány Péter Catholic University, on cursa estudis d’humanitats i literatura al 1918.

Als 34 anys, havent-se convetit ja en un autor reconegut al seu pais, inicia unes memories ( Confesiones de un Burgues  ) que permeten coneixer l’Hongria d’avans de la primera guerra mundial, la seva infantesa en la que mostra la forma de viure de la societat burgesa, en un amient de riquesa i  cultura  junt amb un  classisme imperant.

Amb voluntat d’escriure des de l’adolescència, es enviat a la guerra als 17 anys. Quan torna els seus pares l’envien a Alemania on estudia periodisme. Treballa al Frankfurten Zeitung i comença a viatjar i viure en diferents llocs d’ Europa: Leipsig, Weimar, Francfurt, Berlin  on observa els canvia que es produerixen, d’un costat la  inconsciencia i ganes de divertir-se i simultaniament uns moviments de les classes obreres i mes pobres que explotarà en la segona guerra mudial.

Viatja també per Florencia, Londres, Orient i Paris que és el centre de la vida bohemia i cosmopolita i on viu sis anys amb la seva esposa. Tot aquest temps publicaba articles periodistics, noveles, etc, essent l’autor mes prestigat a Hongria. Torna a Budapest el 1930.

Els vint anys que va viure a Budapest constitueixen el període més llarg de la seva vida i el més important de la seva carrera com a periodista: va escriure milers d’articles i va publicar textos breus sobre novel·la i assaig. Els seus Dietaris son font del coneixement de un gran periode de la vida europea.

En els anys de la guerra es va convertir en un prolífic escriptor: La dona justa, L’última trobada, a més de La gavina, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda o L’amant de Bolzano, aquesta última amb el protagonisme de l’aventurer venecià Giacomo Casanova.

Despres de la invasio dels nazis a Hongria i el pas del pais a un regim comunista, desapareix la seva classe social i el mon que fin llavors havia estat el seu.

En el llibre “Lo que no quise decir” explica l’ascensió del nazisme, l’ocupació d’Hongria i els temps que passa sota el regim comunista.

Emigra a Napols on hi passa els 3,5 millors anys de l’exili.  L’any 1952 rep la ciutadania nord-americana i viu a NovaYork.  Marai, sempre escriu en Hongares, però està prohibit a Hongria encara que alguns dels seus llibres hi arriben d’amagat.  Va traduir Kafka a l’Hongarès.Va ser poc traduit i els últims anys desprès d’emigrar a Estats Units pasa a ser practicamnet desconegut.

Marai va quedar profundament decebut per la falta de suport per part de les gran potències occidentals a la Revolució hongaresa del 1956. A finals de 1967 retorna a Itàlia, a Salern, lloc on se sent estimat i hi roman 13 anys. Finalment retorna als USA.

En els últims anys la seva obra va ser reconeguda a Hongria i li van demanar de tornar-hi, però degut als sistema politic existent, no ho va fer.

Als 88 anys, malalt i desprès de la mort de la seva dona i el seu fill, es suicida a San Diego, California.

Sandor Marai ha estat comparat amb Joseph Roth, Stefan Sweig , Robert Walser, Fred Uhlman o Thomas Mann, els grans escriptors centre-europeus que retraten la vida del imperi Austro-Hongares i d’Alemania.

Obres traduïdes al català

• Els rebels (1930)Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó.: Empúries / Salamandra, 2009.

.     L’obra dels Garren (1988)

• L’estranya (1934)Traducció de Sabina Galí. Empúries: Salamandra, 2008.

• Divorci a Buda (1935)Traducció d’Esteve Farrés., Empúries: Salamandra, 2002.

• L’herència d’Eszter (1939).Traducció d’Antoni Garcia Santiago. 1a edició dins aquest segell. Barcelona, Empúries: Salamandra, 2011.

• L’amant de Bolzano (1940)Traducció d’Antoni Garcia Santiago. Barcelona, Empúries: Salamandra, 2003.

• La dona justa (1941)Traducció d’Eloi Castelló Gasol i Anna Soler , 1a edició dins aquesta col·lecció. Barcelona, Edicions 62: Salamandra, 2008.

• L’última trobada (1942)Traducció d’Antoni Garcia Santiago. Barcelona, Empúries: Salamandra, 2011.

• La gavina (1943).Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona, Empúries: Salamandra, 2011.

• Alliberament (1945).Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona: Empúries, 2012.

• La germana (1946Traducció de l’hongarès d’Eloi Castelló. Barcelona: Empúries, 2007.

• Dietari (1984-1989) Traducció de Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Barcelona, Empúries: Salamandra.

L’ ULTIMA TROBADA, Ed Empuries,  2002. Traducció de Antoni Garcia Salgado.

L’última trobada és una novel·la de l’any 1942, de la qual el títol original en hongarès (A gyeryák csongkig égnek) ve a ser “Les llànties cremen fins a la fi”

Aquest llibre és un dels últims grans redescobriments de la literatura europea del segle XX. Publicat per primer cop el 1942, aquest clàssic de la literatura hongaresa va obtenir a Itàlia un èxit insòlit, que s’ha escampat ràpidament per tot Europa. Sándor Márai ens situa entre els segles XIX i XX pel que reflectéis la vida i posteriormente la decadència de l’imperi austro-hongarès. En el llibre, l’acció es produeix en un castell al peu dels Carpats, que en temps passats havia acollit soirées elegants i que els anys han convertit en el simple refugi d’el noble. Dos homes, que de joves havien estat amics inseparables, es troben després de quaranta-un anys de no veure’s. Un ha passat molt temps a l’Extrem Orient; l’altre no s’ha mogut de la seva propietat. Però tots dos han viscut esperant aquest retrobament i comparteixen un secret d’una força singular.

En aquesta obra, Marai planteja la busqueda de la veritat com a força alliberadora, el soport étic imprescindible per afrontar la vida.

Com diu Sándor Márai, la realitat no és el mateix que la veritat, la realitat només són detalls.  Henrik el personatge que ens explica l’història,  recorda amb minuciositat obsessiva els detalls més insignificants del darrer cop que van sopar plegats amb Konrad i Krisztina , la seva esposa  i li interessa la veritat del que va succeir. La musica i la capacitat de disfrutarla, crea també una linea divisoria entre els personatges, que inclou la generació previa i la que està inmersa en la història que ens explica-

Henrik ha tingut molt de temps per qüestionar-se la veritat de moltes coses com l’amistat, la lleialtat, la fidelitat, l’amor i la passió. Massa temps per covar el ressentiment per la infidelitat, una doble infidelitat, la del triangle amorós i la de l’amic deslleial. En l’amor, amb la infidelitat poc o molt s’hi compta. En canvi, la infidelitat o la manca de lleialtat de l’amic li és molt més punyent. La primera la pot arribar a comprendre, la segona, no. Aquest últim i decisiu encontre amb l’amic de joventut és un soliloqui que li permetrà desgranar els fets que han donat sentit a la seva vida.

L’enfrontament entre els dos personatges es presenta com un duel sense armes, però no és cert. La paraula és una arma com també ho és el silenci, la pitjor de totes perquè fereix de mort i deixa amb vida. Per tant es tracta de l’escenificació d’un duel de paraules i de silencis, d’un duel entre temperaments i actituds oposades davant l’existència.

Aquesta obra va ser duta al teatre per Abel Folch, Rosa Novell i Antoni Brau, el 2014.